Doncs sí, ja ens teniu a tots els barcelonins i barcelonines amorrats a les finestres tot dient allò de mira com neva! o allò altre d'apa, el carrer és tot enfarinat! o allò de més enllà de coi, fem-nos una foto per a la posteritat! I heus ací quan els companys de terres fredes (Lleida, Andorra, La Seu d'Urgell, Vic, Perpinyà, etc.) impassibles, ens miren i pensen que que en són de divertits aquests barcelonins que pel sol fet de veure com cauen quatre volves es pensen que de la cantonada els apareixerà el ieti i me'ls fumerà una queixalada. Com s'esveren! pensen, mentre la mirada els diu que coi, sembla que s'hagi d'aturar el món ara! Tenen raó, en fem un gra massa. Torno de la feina amb la sensació que a Barcelona ha arribat el dia de l'apocalipsi i l'únic que veig és poc trànsit als carrers i, això sí, voreres glaçades i cotxes colgats. Poc habituat (evidentment no ho nego) a aquest tipus de fenòmens metereològics (què voleu, sóc barceloní jo!), em dic que tranquil Carles, l'únic que et pot passar és que tot caminant, facis un mal pas, patinis i en fumis una costellada de campionat. Les emissores de ràdio i les edicions electròniques dels diaris diuen que els autobusos han deixat de circular i que algunes estacions de metro han hagut de tancar. Afegeixen que el temporal va per llarg, que probablement s'allargarà fins aquesta matinada i que la gent no surti de casa si no és estrictament necessari; en fi, La guerra dels mons d' H.G.Wells en versió radiada per Orson Welles però a la catalana.
Amb el cataclisma al magí, algú em diu que ni se m'acudeixi d'agafar el metro que aniré com una sardina a la llauna i que de taxis no n'hi deu haver ni un. Penso seriosament de fer el canvi de lloc instantani però em falta ajustar un pèl la tècnica. Descartat el metro, surto al carrer i em dic que sense pressa, tot i que sóc lluny de casa, aniré fent tot xino-xano i un dia o altre ja hi arribaré. Després d'haver fet quatre passes, decideixo que prefereixo més enllaunar-me abans de fer patinatge artístc; al cap i a la fi penso, al metro encara hi estaré calentó.
Un cop he sortit del metro, ja al barri, només veig blanc per tot arreu i torno a pensar que si no vull fer el numeret dvant dels altres vianants hauré d'anar amb peus de plom (i mai millor dit!). Decideixo que la tècnica més eficaç és la de fer passos militars tot aixecant els genolls fins a la barbeta per després fúmer-li un bon cop de peu a la calçada com si hi hagués vist un insecte d'allò més repugnant i volgués exterminar-lo. I renoi, cap caiguda! Això sí, faig passes segures i tan lentes i espaiades entre l'una i l'altra que sembla que se m'hagi de fer de dia. Les úniques coses que em toquen el voraviu són: una, que la gent des dels terrats i balcons es dediquen a fer baixar avall trossos de gel colossals sense mirar qui passa pel carrer i dues, que gairebé quan sóc a la porta de casa veig com una dona d'uns cinquanta anys s'esbatussa verbalment i acarnissada amb uns joves rapers sudamericans; ella els diu que ya está bien que vengan de fuera y además nos hagan estas cabronadas con la nieve! els nanos no es queden muts i me li deixen anar que anda, que te calles morsa! Ho trobo fastigós, tant per part d'ella com per part d'ells.
I per consolar-me, mentre escric aquestes impressions, penso en la gran nevada de l'u de març de 1993. Jo feia vuitè d'EGB i amb la classe vam assistir a una edició del programa Pasta gansa que feia en Miquel Calçada a Catalunya Ràdio. En sortir de l'emissora queia una nevada de dimensions semblants a les d'avui però prèviament, a l'estudi de l'emissora en Miquel Calçada, després d'haver corregut la cortina, ja havia avisat que la gent si havia de sortir al carrer no ho fes pas en banyador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada