divendres, 20 de març de 2009

EL CONFLICTE GENERACIONAL


En Sergi Pàmies ha repetit més d'una vegada que ell es considera d'una generació entrepà. És a dir, d'aquella generació en la qual els pares encara són vius (atrotinadets i xacrosos però), els fills són petits i tu ets al mig, tu fas de tall que complementa el pa. Ets la vianda (la carn, el peix o la verdura). Ets l'element imprescindible per tal que la resta del menjar no quedi desangelada. Ets l'ésser que ha d'ajudar els altres, l'home o la dona que s'ha de donar als de les generacions anteriors i posteriors perquè el reclamen per encarar el que els queda de vida o per començar-se a entrenar per la que tot just comença. En Lluís Vilarrasa pertany a aquesta generació (la dels quaranta als cinquanta). Ara bé, Pares i fills, el seu nou llibre de relats, incideix en la relació de la figura del pare envers els fills i no pas envers els seus propis pares.

Dimecres, el crític literari Julià Guillamon (La ciutat interrompuda. De la contracultura a la Barcelona postolímpica; Uh Gabirú; El dia revolt) deia al suplement Cultura/s de La Vanguardia, que al llibre, l'autor de Vic planteja un joc entre els hàbits de consum, l'educació i la desaparició de les formes tradicionals de convivència. D'aquesta manera, Vilarrasa remarca la funció de "protectors" que duen a terme els pares i de guies per fressar el camí als fills. La figura dels pares és en els seus relats la d'uns éssers preocupats per l'educació dels seus fills i que miren amb impotència com a l'escola, els mestres, amb l'excusa que els nens han d'adaptar-se al món neuròtic i maleducat en què viuen, els inflen el cap de conceptes que l'únic que fan és convertir-los en éssers cada vegada més deshumanitzats i salvatges (vegeu Desco).

La canalla dels contes de Vilarrasa conviuen amb els pares a casa, als centres comercials, als restaurants de menjar escombraries; i, d'altra banda, no conviuen en centres que eleven l'element despersonalitzador a la màxima essència (vegeu L'alliberament). Uns espais que recorden de manera manifesta (com remarca Guillamon) els espais recreats als contes de Dino Buzzti (vegeu Les set plantes a Seixanta contes).
Els fills del llibre són en definitiva, com molts dels nostres nens i adolescents: inquiets però influenciables, innocents però febles, moderns però arrogants, dependents però amb ínfules d'autonomia mesclades. Diu Guillamon: Los chicos, que miran las cosas con cierta superioridad, aspiran a la autonomia personal y chocan con el padre, repanchingado en la salita o nostálgico de la seguridad que le proporcionaba su propia familia. La educación les separa fatalmente. I davant de tot això, què cal fer per acostar els implicats en l'ecomesa quotidiana? no se sap. O bé, sí que se sap: resignació (ja ho apunta Guillamon). La situació és com és. No podem canviar allò que no depèn de la nostra acció, no ens ha estat donat el do de poder-ho fer. No hay victoria sobre la adversidad, sino una aceptación resignada de las leyes del mundo que diu el crític. És l'ofici de ser pares: el conflicte generacional, així com el món, no podem de cap de les maneres modificar-lo al nostre gust.

Molt bon llibre de contes, sí senyor!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada