El nostre país, com tothom sap, no es caracteritza per les pluges torrencials o per l'abundància de dies rúfols al més pur estil londinenc. De fet, no recordo quan vam tenir el darrer gran xàfec (aquest hivern sí, és clar-alguna maltempsada hem passat, certament-). En qualsevol cas, quan Nostre senyor ens regala un ruixat d'aquells que fan època, em trobo sempre amb el mateix problema: el paraigua sempre m'acaba resultant insuficient i arribo a casa fet un pollet de tan moll; si no és que l'aiguat ve acompanyat d'un vent huracanat que fa que indefectiblement em capgiri el paraigua en qüestió i finalment me l'acabi inutilitzant per complet (sóc d'altra banda, un especialista en esbotzar paraigües, també ho he de dir). Llavors no arribo pollet a casa, arribo nàufrag!
En qualsevol cas, sempre que m'he trobat amb inclemències metereològiques d'aquestes dimensions (i quan el paraigua encara era sencer), he fet exactament el mateix que fa el senyor músic de la fotografia de Doisneau; és a dir, protegir l'art. Fart de dur les sabates molles i de notar com l'aigua va xopant-me els baixos dels pantalons i em va entrant als mitjons, solc posar-me la cartera amb els patracols a l'alçada del pit mentre l'aguanto amb el braç que em queda lliure ("almenys que el que porto no resulti ser paper mullat!" que em dic). Té gràcia oi? Prefereixo quedar moll de cap a peus (i probablement agafar un bon refredat) que no pas que se'm facin malbé els papers (que finalment no sol passar mai. La cartera que duc tinc comprovat que és un aïllant de primera. Mai no hi ha entrat ni una sola gota d'aigua!). En fi, és allò que ens passa de donar excessiva importància als objectes que, si hi pensem fredament sempre es poden reparar o substituir en cas de quedar inutilitzats.
El senyor de la foto (el músic) és un exemple claríssim d'estimació absoluta pel seu instrument de corda. Tot i que cofat amb una boina que almenys no li desfà la clenxa, prefereix abans que protegir-se ell mateix, protegir el dit instrument com si fos una persona. Fixeu-vos com és tractat l'estri; tibat i majestuós sembla un cap d'estat protegit pel seu guardaespatlles! Està tan ben posat arran de vorera i tan quiet i ben fermat a terra, que fins i tot sembla tenir vida pròpia! Renoi, si fins i tot sembla mostrar-se altiu i incomprensiu amb el seu protector! Ell, l'home de la gavardina resisteix estoic al fred i a la pluja. Es mostra resignat i mira cap a la seva esquerra potser esperant que algú se'ls endugui ell i instrument a recer. O potser no espera a ningú i només vol que la pluja amaini d'un cop!
Fixeu-vos però amb l'actitud del senyor que apareix a l'esquerra de la imatge. Habillat amb un impermeable clar que li arriba una mica més amunt dels genolls, es mostra totalment impassible a les males jugades del temps. Com és que està tan tranquil? Com és que no no recull la tela i arrenca a córrer? Que no veu que l'aigua pot fer de la seva pintura un autèntic nyap? I encara més, no sembla que hagi de canviar la seva actitud d'un moment a l'altre. Si fins i tot diria que està disposat a acabar la seva obra mestra! Això em fa pensar si és probable que el pintor estimi menys el seu art que no pas el músic. Si permet que la seva obra es faci malbé hauríem de pensar que sí oi? O bé, com és que el músic protegeix tan bé l'instrument? Probablement perquè li deu haver costat massa diners? I el pintor, que no deu haver pagat gaire pels seus materials que fa que estigui tan tranquil? On peut pas le savoir!
En definitiva, que el contrast és sorprenent. Una altra gran instantània brillantment caçada pel mestre Doisneau que per cert, en el moment de fer la fotografia també es devia mullar (li calia utilitzar les dues mans!). A no ser que un músic amb boina i gavardina li aguantés el paraigua!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada