Em sembla que sóc l'únic ximple en aquest país que no baixa mai música d'Internet. Sí, sí, tal com ho llegiu. No he fet mai el més mínim esforç per arriar la "mula" com fa la majoria de gent de la meva edat i això que sé del cert que si us hi esforceu, l'animal tresca sense poblemes. El motiu principal? La mandra i que... que què carai! que m'agrada tenir el disc original a mi! amb la capseta (ara en fabriquen amb les puntes rodones!) i el llibret (n'hi ha de molt bonics. I si no mireu com s'ho van manegar els de Radiohead amb el seu últim treball In rainbows). Doncs bé, aquests dies en què m'he passejat amunt i avall pel Nord enllà, he aprofitat per fer vida de turista i de pas, per adquirir alguns discos de músics en llengua francesa que tinc comprovat que es comercialitzen a tot arreu menys a Catalunya i a Espanya; però d'aquest misteriós fenomen ja n'he parlat en alguna altra ocasió i més val que ho deixi córrer. Doncs bé, un dels senyors que ja fa cosa de mig any que m'ha anat cridant l'atenció és aquest personatge amb aires de crooner "guaperes" que teniu a la fotografia. Es diu Bruno Nicolini però es fa dir Bénabar. Ja fa temps me'n va parlar molt favorablement una alumna romanesa que viatjava sovint a París per raons de feina i que parlava un francès impecable. Més tard, un professor d'aquesta llengua que vaig tenir també me'l va enllustrar fora mida. Jo no n'acabava d'estar massa convençut; n'havia sentit alguna peça però sempre em semblaven cançonetes més aviat lleugeres i excessivament senzilles musicalment parlant. Més tard, parlant amb un company que havia viscut a França, em deia que em deixés estar d'orgues que aital Bénabar no era ni de bon tros un cantautor prou representatiu de la música en llengua francesa del moment. No sé com però, fa uns mesos vaig tornar a submergir-me al You Tube en cerca de videoclips d'aquest francès més aviat fanfa de quaranta anys acabats de fer. Em va canviar lleugerament la visió que en tenia. Si bé és cert que continuava pensant que musicalment no era res de l'altre món, vaig decidir estudiar amb calma les lletres (alerta! algun francès m'ha comentat que a França el comparen amb l'immens Brassens. Home...crec que això fóra passar-se) i no em van desagradar en absolut. Bénabar parla de les situacions quotidianes de la població parisenca que ronda la trentena i la quarantena i que van més aviat forts d'armilla. Amb unes lletres marcadament còmiques i en algunes ocasions fins i tot satíriques, es riu de l'excessiu cabal que fem de les coses que ens envolten: la soledat, el desamor, la rutina o els ocis preferits dels urbanites parisencs. Repeteixo que Bénabar no és Balzac escrivint i que mai no publicarà un recull de poemes a les edicions de La Pléiade (per començar s'hauria d'haver mort-són les regles del joc dels editors!-) però fixeu-vos bé la gràcia que tenen aquests dos videoclips que enllaço més avall juntament amb les lletres. Jo el comparo, salvant totes les distàncies òbviament, amb Pablo Carbonell. Bénabar esclar és menys "mossegador" que diria en Monegal i és que els ullals del francès no són tan afilats com els de l'"extorero mort". Bénabar llu cara bonica amb aquell embolcall que darrerament ens mostra, posem per cas, el cinema francès; és a dir, el llacet de la lentitud plúmbica i nyeu-nyeu en tot el que fan els nostres veïns de dalt.
http://www.youtube.com/watch?v=DSMGJ9tnok8 ( i la lletra: http://en.lyrics-copy.com/benabar/dis-lui-oui.htm)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada