A les primeres pàgines de Lena de Jordi Coca, el narrador-protagonista diu d'un dels personatges que: La Bet, que tenia més de seixanta anys, duia pantalons i s'havia nuat els cabells blancs. Va somriure, em va saludar i en un anglès perfecte va suggerir que segurament estàvem cansats del viatge.... Aquesta frase no té massa res d'especial però m'interessa fer notar que la novel·la té lloc al bell mig d'uns paratges freds i idíl·lics de Suècia, un país on d'entrada s'hi parla el suec i no pas l'anglès. Però Coca ens diu que la Bet tenia un anglès perfecte. 
Aquesta afirmació és en certa manera sobrera ja que no és gens estrany que un suec o sueca qualsevol tingui un bon nivell d'anglès (ja sabem tots com funciona l'ensenyament als països nòrdics si el comparem amb el nostre petit cul de món). Dic tot això perquè aquest mes d'agost ho he comprovat mentre feia el passarell a Nord enllà. M'explicaré: tant a les ciutats de parla neerlandesa de Bèlgica (Gand, Bruges o Anvers) com a tot Holanda, el domini que els ciutadans tenen de la llengua anglesa us pot fer posar la pell de gallina. El dia abans de marxar de viatge se'm va disparar la neura lingüística: "No Carles no, amb el poc francès que saps i la misèria d'anglès que remenes, oh i tant que et faràs entendre si hi vas disfressat de guiri!" que em repetia cada nit quan no podia dormir. Al mateix temps però, també em repetia que "Caram, però si em trobo una dona gran, de vuitanta anys, ultraneerlandesa que no vol parlar l'anglès ni que la matin què eh? O... és igual, posem que com que és massa gran probablement de la llengua de Dickens no en sabrà ni un borrall!". Doncs no senyor! a Nord enllà fins i tot les iaies xarugues, desentegades i missaires tenen com diu en Coca "un anglès perfecte" ("au, entoma-la espavilat!"). Això ens passa perquè partim indefectiblement del pèssim coneixement de l'idioma que tenen els d'aquí la Pell de Brau (permeteu-me la llicència espriuana. En aquest context no pot ser més apropiada) i els que hi som al costat (nosaltres els catalans). A Nord enllà sempre passava el mateix: a les cues dels museus els espanyols baladrers no feien el més mímim esforç per articular un mot en anglès o als restaurants exigien, també en castellà i cridant com si els estiguessin escorxant, una carta que s'entengués (nois! però és que tan malament esteu que o podeu entendre just a sota dels noms dels menjars escrits en neerlandès coses com ara: Mixed salad o Steak with chips? No cal trencar-s'hi massa les banyes em sembla a mi! Evidentment, tot es redueix a allò que diuen de ande yo caliente ríase la gente. És la cultura ja no del "mínim esforç" sinó del no-esforç i del "ens és igual perquè som així de xulos" a què estem tan acostumats. Precisament per això ens sorprèn que a Bèlgica, a Holanda o a Suècia fer anar l'anglès com fan anar les seves llengües maternes els sembli la cosa més natural del món.
Aquesta afirmació és en certa manera sobrera ja que no és gens estrany que un suec o sueca qualsevol tingui un bon nivell d'anglès (ja sabem tots com funciona l'ensenyament als països nòrdics si el comparem amb el nostre petit cul de món). Dic tot això perquè aquest mes d'agost ho he comprovat mentre feia el passarell a Nord enllà. M'explicaré: tant a les ciutats de parla neerlandesa de Bèlgica (Gand, Bruges o Anvers) com a tot Holanda, el domini que els ciutadans tenen de la llengua anglesa us pot fer posar la pell de gallina. El dia abans de marxar de viatge se'm va disparar la neura lingüística: "No Carles no, amb el poc francès que saps i la misèria d'anglès que remenes, oh i tant que et faràs entendre si hi vas disfressat de guiri!" que em repetia cada nit quan no podia dormir. Al mateix temps però, també em repetia que "Caram, però si em trobo una dona gran, de vuitanta anys, ultraneerlandesa que no vol parlar l'anglès ni que la matin què eh? O... és igual, posem que com que és massa gran probablement de la llengua de Dickens no en sabrà ni un borrall!". Doncs no senyor! a Nord enllà fins i tot les iaies xarugues, desentegades i missaires tenen com diu en Coca "un anglès perfecte" ("au, entoma-la espavilat!"). Això ens passa perquè partim indefectiblement del pèssim coneixement de l'idioma que tenen els d'aquí la Pell de Brau (permeteu-me la llicència espriuana. En aquest context no pot ser més apropiada) i els que hi som al costat (nosaltres els catalans). A Nord enllà sempre passava el mateix: a les cues dels museus els espanyols baladrers no feien el més mímim esforç per articular un mot en anglès o als restaurants exigien, també en castellà i cridant com si els estiguessin escorxant, una carta que s'entengués (nois! però és que tan malament esteu que o podeu entendre just a sota dels noms dels menjars escrits en neerlandès coses com ara: Mixed salad o Steak with chips? No cal trencar-s'hi massa les banyes em sembla a mi! Evidentment, tot es redueix a allò que diuen de ande yo caliente ríase la gente. És la cultura ja no del "mínim esforç" sinó del no-esforç i del "ens és igual perquè som així de xulos" a què estem tan acostumats. Precisament per això ens sorprèn que a Bèlgica, a Holanda o a Suècia fer anar l'anglès com fan anar les seves llengües maternes els sembli la cosa més natural del món. Un altre exemple clar de tot això el vaig trobar ahir mentre mirava el sorteig de la Lliga de Campions de futbol. L'acte (penso que pompós en excés) va tenir lloc a Mònaco. Tots els futbolistes (premiats i convidats) que van anar passant per l'escenari responien en anglès a les preguntes dels presentadors. Responien en anglès futbolistes de nacionalitats diverses que no tenen d'entrada aquesta llengua com a idioma matern. Van parlar en anglès Edwin Van der Sar (porter holandès del Manchester United) o Vítor Bahía (exporter del Barça o el Porto i de nacionalitat portuguesa).
Més tard, uns periodistes de TV3 van fer unes preguntes al flamant nou fitxatge del Barça, el senyor Txigrinski, de nacionalitat ucraïnesa. Voleu saber en quina llengua va respondre les preguntes dels periodistes? Em sembla que no cal que respongui oi?. Doncs bé, els dos únics futbolistes que no van parlar en anglès la tarda d'ahir van ser Xavi i Messi (m'imagino que no se'ls hauria exigit que parlessin com Shakespeare!). Poster que ens ho fem mirar no creieu?
No sé doncs si mai el nostre país arribarà a tenir una consciència seriosa amb això dels idiomes i el seu ensenyament o si mai nosaltres mateixos arribarem a canviar i ens farem operar d'un cop el maleït os de la mandra que tenim al capdavall de l'esquena. A Nord enllà, el meu company de viatge i jo almenys vam fer l'esforç de fer-nos entendre en un anglès més propi de setè d'EGB que de dues persones responsables de trenta anys. Això en certa manera ens va estalviar que, a ulls dels nòrdics civilitzats no passéssim tant per un parell d'espanyols (catalans) de les cavernes .
En tornar del viatge però, em vaig prometre que tot just aterrar a El Prat me n'aniria de pet a comprar una bona gramàtica d'anglès per mirar d'arreglar els meus buits amb l'idioma. Ja ha passat més d'una setmana de la meva torrnada i puc dir que a hores d'ara el més calent és a l'aigüera. És allò que us deia de la mandra.
Mentrestant, ens haurem de continuar conformant amb la nostra mediocritat que tan bé van satiritzar els grans Toreros muertos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada