divendres, 30 de juliol de 2010

LES VISITES

"Esperar una persona que hauria d'haver vingut i que no ve és una cosa desagradable; però encara potser ho és més esperar que s'acomiadi una persona que us empipa i que no té mai pressa".

Josep Pla

Recodes que a casa, molt de tant en tant, venien "les visites"; així, ras i curt, clar i català, amb l'article especificador davant del nom, "les visites". L'àvia tenia sempre al capdamunt de l'armari de la roba d'anar a missa (és a dir, la roba de mudar) una capsa de galetes de Camprodon pels senyors que havien de venir, únicament pels convidats. El meu germà i jo, trinxeraires de mena i culsdenjaumet recalcitrants, fèiem mans i mànigues per enfilar-nos a qualsevol sortint a fi d'abastar la capsa encimbellada. Si teniem sort i no érem enxampats pels ulls amatents de l'àvia, tan bon punt obteníem el preuat botí, fèiem una destrossa i una escabetxina de papers, cartrons i trossos de galeta colossals. Però ai las! si la gran mare flairava les malifetes i ens seguia, espieta, fins al quarto de l'armari de la roba d'anar a missa i ens ben atrapava cometent el furt, ja la teníem esbramegant-nos a l'orella que canalla! no toquéssiu pas les galetes, que són per les visites! Atuïts i capbaixos sortíem del quarto i ens n'anavem a cercar altres indrets on anar a fer mal.


Recoi, les galetes de Camprodon! Sempre allà al cim de l'armari! I tu que pensaves que bé vaja, com és possible que no les facin baixar aquestes llepolies si les visites no acaben de venir mai i que amb el temps que fa que crien malves a les altures... refotre!, ja et dic jo que seran ben rellentes i no es podran ni menjar, que ja no valdran res! Però no, les menges celestials estaven reservades per boques exquisides que feia temps que havien passat pel camí de la creu de cal dentista el qual s'havia ben encarregat de no deixar-los ni una dent dempeus.

I finalment arribaven. Oh i tant com sí que arribaven, "les visites". Feien un truc que sí, que sí, que quedem entesos, que d'aquí una horeta serem aquí. I l'àvia, que bé, que bueno, que us esperem eh macos i que després de penjar el telèfon tornava a asseure's a taula perquè encara no havia acabat de dinar pobreta, que aquells capsigranys es presentaven ben aviat, que no tenies temps de pair els dinars pantagruèlics de l'àvia. I efectivament, al cap d'una hora ja senties la sonsònia ronca de l'intèrfon que et matava el cuc de l'orella. I com que l'àvia vivia al primer pis, esclar, a bord de l'ascensor, "les visites" es plantaven a la porta de casa en qüestió de segons. I ja hi érem tots: la tia Palmira (nom molt escaient per a una tia) i l'"onclu" Baldiri (que deien que feia dotze pams, ergo: gastava unes altures babèliques) i ja em veig anant-los a rebre i com en fer-me una carícia al cap m'escabellaven sense pietat. I tot eren crits i petons a l'orella (com n'eren d'eixordadors!) i oh com creix aquest minyó! com creixes eh nano! que t'estiren per les mans i pels peus aquests teus pares? mira que si continues creixent, aviat els avions hauran de portar bocina! I això que era la cançó de l'enfadós, que au vinga, i va, i un altre cop, i cada vegada que venien la tieta Palmira i l'"onclu" Baldiri que feia dotze pams que havies de sentir el mateix disc ratllat.

I l'avi, pobre avi, que gastava una mala llet granítica que cada cop que l'àvia li deia que mira, que avui vindrà la Palmira i el seu home, que responia que cony, què hi ha de venir a fotre la Palmira aquí, la fotré daltabaix del balcó cago'n l'hòstia consagrada! I l'àvia que li responia que no m'agrada que reneguis així, pobra Palmira i que s'encarregava, missaire com era, d'exorcitzar els mecagondéus que proferia l'àvi amb un submís i aflautat "alabat sia Déu", la rèplica necessària per aplacar la blasfèmia (pobra dona!). I passeu, passeu, expliqueu-nos què es diu pel poble, va! I ja els teníem al menjador, plantats davant de la capsa de galetes situades estratègicament al bell mig de la taula, mil·limètricament ubicades al centre, encaixades al detall amb els quadres de l'estampat de les tovalles. Renoi, n'estaven tant de ben posades que semblava que brillessin i tot aquelles galetes! I llavors ja es podien menjar, però compte! primer que n'agafin els convidats canalla, que vosaltres en podeu menjar cada dia de galetes (mentida! mentida podrida!)! I la Palmira, que gastava roba ampla, que allargava el braç dret tot carnut i que en pinçar la galeta més bona de l'assortit deia que àngela Maria que això no em convé, nena, que ja m'ho diu el doctor que no puc fer excessos, que he de menjar amb sense sucre i amb sense sal! Però coi, no tenia prou mans la dona per encabir-hi les galetes que triava! I quan s'acabaven les bones, nosaltres que gosàvem fer prospeccions al segon pis de la capsa en cerca de les peces bones que hi havia a sota i altre cop, ja teníem els renys de l'àvia rere l'orella amb allò que nens, primer s'han d'acabar les de dalt, hombre ia!

Finalment i quan ens donaven permís, ens aixecàvem de la taula i ens n'anàvem a arrossegar per terra per jugar amb els ninots que embotíem en una bossa gegant d'El Corte Inglés. I de terra estant que sentíem el sermó palmirià que deia que nena, saps què? que la nena de Can Costa que es veu que va amb una altra noia! i que es veu que es fan petons i magarrufes! Mare de Déu del Pilar de Saragossa! on s'és vist això! (mare meva! com podies ser tan miserable Palmira!) o que, escolteu, escolteu, doncs que ara el rector té una majordona que va tota escotada i que va passant el plumero amb un remeneio dels darreres que és una vergonya! (apa, si no quedava clar com n'era de menyspreable la Palmira aquí en teniu una altra bona mostra).

I les hores passaven , es feien llaaaaaaaaaaaaargues que semblava que no s'haguessin d'acabar mai i tu que pensaves que bueno que un moment o altre deuen haver d'anar-se'n aquesta gent, oi? i aleshores, l'avi, que no havia pogut resistir la ferotge dialèctica de la Palmira i que s'havia passat la tarda entrant i sortint de les habitacions a fi de matar el temps, apareixia a quarts de quinze i, impassible, deia que au mare, anem a dormir que aquests senyors volen marxar.

1 comentari:

  1. Una bona il.lustració de la diferència tènue entre "hoste" i "hostatge" que vas mencionar a clase!
    M'agrada molt l'ús que fas del discurs indirecte lliure. L'última frase és genial!

    ResponSuprimeix