dimecres, 1 de setembre de 2010

EL RETORN A LA FEINA

Et lleves, buides ventre i ronyons de les sobres del menjar i del beure del dia anterior, et rentes i t'empolaines (net, ben net com una patena) i surts a buscar els diaris. El quiosquer, que ha tancat tot el mes, et torna el canvi amb cara de fàstic mentre remuga entre queixals allò de dos que et fan cinc. De nou a casa, emplenes una cafetera (ben sadolla, ben sadolla, que n'hi ha d'haver per tot el dia!) i poses pa a la torradora. Engeges la ràdio i sents com el locutor del programa matinal diu allò de està comprovat que hi ha un 35 % de casos de persones d'entre 25 i 40 anys que pateixen la síndrome de després de la tornada de les vacances, casos que solen exterioritzar-se amb la irritabilitat, la depressió, la tristesa, l'apatia, etcètera. No ho aguantes més i apagues la ràdio, només faltaria que ara aquests galifardeus et fessin posar de mal humor. Quan el cafè és llest te n'aboques una mica a la tassa i reserves el que queda per després de dinar. A continuació treus les llesques de pa de motlle de la torradora i t'hi escampes mantega i melmelada. Obres el primer full del diari i constates que l'edició d'avui ja fa més bona cara que les diverses edicions dels dies passats i que almenys ara aquell feix de papers no semblen un mer opuscle informatiu. Comproves que ja s'han reincorporat la majoria de col·laboradors habituals de durant l'any: aquell escriptor de dretes que, això sí, està d'allò més compromès amb la causa política que el du a defensar amb les dents el seu petit país davant d'un altre que se'l va menjant de mica en mica. També ha tornat la periodista feminista que repeteix a cada escrit que tal dona va ser-li infidel al marit tot demostrant així una actitud molt pròpia dels homes; i no oblidem que ha reaparegut també aquell autor provocador que fa enervar la periodista feminista amb els seus arguments clarament masclistes i de mal gust tots en referència generalment a les formes corporals de les dones. Per últim, comproves que també hi ha un escrit de l'escriptor que segueixes amb devoció suprema, aquell home gran, educat i elegant que explica les seves experiències de la guerra i l'exili; tota aquesta patuleia hauria de ser així, penses; ja el veieu, aquest home fa setmanalment el seu article parlant de les seves coses sense immiscir-se sota cap concepte en la vida dels altres, prou feina té que perdre el temps, et repeteixes mentre remenes entre els discos del teu grup favorit de rock psicodèlic dels setantes. Decideixes doncs acabar de repassar el diari amb música (total, ara ja no et cal estar gaire concentrat en la lectura, ets a les pàgines d'esports). Un cop has plegat el diari atures el disc que escoltaves i decideixes canviar-lo per posar-ne un altre (també d'un grup dels setantes en què hi ha aquella peça tan esborronadora i que fas servir sempre d'estímul abans d'entrar a treballar (saps molt bé que és la cançó ideal) http://www.youtube.com/watch?v=hKUBTX9kKEo. I surts al carrer, amb la bossa i els patracols atravessada damunt del pit, en bandolera. Al metro busques el racó ideal a l'espai que hi ha entre l'acordió que enllaça els vagons i la porta d'entrada, t'hi encaixones al mil·límetre i comproves en passar per les parades que enllacen les línies (i en què, evidentent, hi ha més gent) que, com sempre, ningú no ha pensat de deixar d'empentar-se i de mostrar la seva amargor vital a fi de fer-se un lloc als vagons (l'estrès de la gran ciutat). Indefectiblement tornes a pensar en la mala maror que du la gent al damunt ara que ja se'ls ha acabat la bona vida del període vacacional; una mala maror que se'ls fa més agra si es té en compte que molts amb els que comparteixes viatge van amb el coet al cul, apressats, amb l'hora justa i neguitosos per no fer tard. Però tu no vols de cap de les maneres deixar-te imbuir per l'estat de nervis general; esclar que no coneixes la situació de cada cas d'aquells que viatgen amb tu al metro i per tant no podries o no hauries de fer hìpòtesis sobre les males actituds de la gent. No pots evitar però de pensar que et vindria de gust dir-los que realment som uns privilegiats, que tots mengem cada dia, que dormim cada dia sota cobert i que podem rentar-nos tant com vulguem però aquest argument et sembla no només esgotat sinó propi de gent més jove i encara no prou desencantada amb això de com funciona realment el món (al capdavall, cadascú es preocupa pels seus problemes, per molt irrisoris que puguin ser). Mentre rumies això, et passa pel cap fugaçment un article que va escriure aquell periodista polonès en un dels seus viatges a l'Àfrica (http://es.wikipedia.org/wiki/Ryszard_Kapu%C5%9Bci%C5%84ski). Recordes que deia que un dia era dins d'un autobús esperant que engegués i sortís cap al seu punt de destí, però el conductor no es decidia a arrencar. De resultes d'això, el periodista-narrador li preguntava tot contariat al xofer que com era que encara estaven aturats si ja era l'hora prevista per marxar i l'home li responia, amb una normalitat sorprenent, que no posaria en marxa l'autobús fins que no s'omplís.


T'asseus a la taula de treball i dediques uns minuts a les últimes reflexions: no pots entendre aquesta obsessió dels mitjans de comunicació i de la societat en general per fomentar l'estrès, per parlar sense aturador de com d'insuportable és haver de treballar (també has de dir que totes les opinions són respectables) sense tenir en compte que, és precisament parlant-ne que se'ns fan més feixugues les nostres obligacions laborals. Detectes a l'ambient com una voluntat de conscienciar que el fet d'estar angoixat, atabalat i irritable hagi de ser un requisit sine qua non si vols ser una persona normal i en acord amb els temps que corren. Potser que ens ho fem mirar.

Cap comentari:

Publica un comentari