ELS VEÏNS

"L'altre dia, mentre m'afaitava, vaig descobrir-me una altra cara. I no m'era pas desconeguda, s'assemblava a la d'un veí meu que no puc veure, un home insuportable amb el qual ens barallem a cada pas. Des d'aleshores em tinc mania i m'odio, ja no em puc quedar sol amb mi mateix!

"Miratge"; Pere Calders

Poc després de la mort de la tia Palmira, vaig saber que, pobra dona, m'havia donat en herència un pis enorme a l'Eixample, lluminós i amb un espai tan inabastable que fins i tot l'explorador més intrèpid del món s'hi perdria. L'Eixample! El barri que havia somiat des que era estudiant quan projectava al meu magí sopars amb vi i formatge i inacabables discusions sobre cinema, música i literatura. Vaig quedar entesos amb uns parents meus que van quedar-se el pis on vivia fins aleshores (un pis situat en una zona força inhòspita de la ciutat però molt còmoda, per altra banda) i vaig anar a buscar les claus de la meva nova llar a casa de la germana de la tia Palmira que vivia un parell de travessies per sota del carrer on jo havia d'anar. Només de veure'm em va fer passar i em va oferir un got de mistela i quatre galetes:

- Doncs sí noi, sí. Pobreta, qui ho havia de dir, tan jove! Si sembla que no pugui ser, fillets de Déu! Oh, i que fa una setmana encara trescava pobra Palmira, que m'anava a buscar aquestes galetes que ara rosegues al colmado del senyor Enric... sí home, no siguis betzol, aquell senyor que a tu i al teu germà de petits sempre us feia una moixaina o altra quan entràvem a seu local!

La germana de la tia Palmira, si badaves, t'engaltava un discurs propi d'un militar sud-americà que, si no tenies la valentia de saber aturar a temps et queia al damunt com una llosa de cementiri.

- Tieta, hauríeu d'anar fent via que de segur que deveu tenir feina.

- Sí, noi, sí. Veus, això de garlar pels descosits m'ho va ensenyar la teva tia al cel sia- i aleshores t'engegava una filípica contra la seva germana difunta que, esclar, amb més motiu havies de tornar a tallar de manera educada.

-Tieta....

- Ja callo, ja callo. Bé, aquí tens les claus del pis però compte, t'he de dir una cosa que la Palmira volia que sabessis perquè ella, abans de morir, ja tenia claríssim que volia que el pis fos per tu. Veuràs, la pobreta sempre explicava que d'un parell d'anys ençà s'havien instal·lat al pis del seu davant, al mateix replà, una parella jove i amb qui tinc entès que havien tingut més d'una enganxada. Em fa l'efecte que encara hi són, jo els he vist i ja et ben asseguro que la Palmira sabia de què parlava. Ell es veu que és, com ne diuen... programador informàtic i, àngela maria, va vestit com si l'hagués abillat sa mare; només et diré que a l'estiu em du una mena de banyador verd i groc, una samarreta vella i gastada, unes sabates nàutiques i uns mitjons de rombes apujats fins al queixal del seny. I d'ella, Jesús! és una dona sense ofici ni benefici; treballa d'escarràs cada nit, pobrica! Oh i és ben lletja pobra xicota, que té uns darreres monumentals i no s'afaita el bigoti!-

Jo, lògicament ja en vaig tenir més que prou:

- Perdoneu que us ho digui tieta però riure's dels defectes dels altres, considero que és d'una baixesa remarcable.

- I ara! Bé, tu mateix; ja t'ho trobaràs.

- Jo només us dic que em sembla molt trist que pretengueu justificar el malestar de la tia Palmira amb la manera de fer i de vestir d'aquesta gent de què parleu.

- Bé, bé. Repeteixo que ja t'ho trobaràs; que aquesta gent gasta a més a més uns modos que fan posar els cabells de punta. Que consti que t'he avisat!

Vaig prendre les claus i vaig sortir del pis tot d'un plegat. L'endemà, vaig acabar d'empaquetar quatre llibres i quatre discos que em faltaven i vaig quedar entesos amb un company que tenia una furgoneta i que em va ajudar a fer el trasllat. La primera setmana al pis la vaig dedicar a netejar-lo de dalt a baix, a treure'n la pols, a escombrar-lo i a fregar-lo a fi de deixar-lo net com una patena i, finalment, vaig anar desfent-me d'alguns objectes i fotografies d'avantpassats de qui jo ni en sabia el nom i que la tia Palmira, sentimental de mena, havia anat emmagatzemant. Algunes de les coses les vaig llençar (els objectes que jo considerava més inservibles) i d'altres, sobretot els fòtils més religiosos (la tia Palmira era molt devota), els vaig lliurar al mossèn de la parròquia del barri. El vuitè dia després del trasllat vaig reposar em sembla que de forma merescuda. Em vaig obrir una beguda refrescant, em vaig descalçar i em vaig arrepapar al sofà mentre rumiava tot allò que m'havia dit la germana de la tia Palmira sobre els veïns. Quines exagerades!-em repetia per mi mateix- de ben segur que no n'hi ha per tant. Jo ja els coneixia tant en l'una com en l'altra la seva immensa capacitat per treure les coses de lloc i per fer-les més grosses de com en realitat eren. Mentre em perdia però en aitals cavil·lacions va sonar el timbre de la porta. Em vaig tornar a calçar, em vaig cordar el botó dels pantalons i d'esma, vaig anar a obrir. Al meu davant hi havia un home escabellat que duia unes ulleres exageradament grosses d'un model antic que almenys tenia vint anys:

- Hola bon dia, sóc en Prudenci, el veí de davant vostre.

- Hola Prudenci -vam encaixar-, tant de gust de saludar-vos. Com esteu?

- Doncs no gaire bé, la veritat!

- I això?

- Mireu, perdoneu que us sigui sincer però ja fa una setmana que la meva dona i jo sentim un barrim-barram insofrible provinent del vostre pis i esclar, no podem dormir.

- Vaja, sí que ho sento; però ben mirat, els dies que he estat traginant objectes no ho he fet pas de nit.

- Ja ho sé, però heu de saber que la meva dona treballa de matinada i que al matí ve molt fatigada a casa. Només li falta que hagi de sentir-vos a vós de grat o per força arrossegant mobles amunt i avall.

- Ep mestre, que de mobles no n'he arrosegat pas cap jo aquests dies!

- Tant és. La qüestió és que el soroll que feu és infernal i d'aquesta manera és molt difícil que hom pugui conservar la serenitat, oi que m'enteneu?

- Claríssimament. Voldria excusar-me de les molèsties que hagi pogut ocasionar-vos.

- Penseu que en aquesta escala tothom es comporta i que seria molt trist que ens haguéssim d'enfadar més del compte vós i jo.

Vaig tancar la porta mentre al pensament se m'hi acumulaven tota mena de maledicions i improperis contra el meu veí. Va ser leshores quan vaig començar a adonar-me que la tia Palmira no anava del tot desencaminada.

Aquella nit vaig anar a dormir força tard, a quarts de tres em ficava al llit després d'haver estat treballant una estona. Només tapar-me amb el llençol vaig sentir un plor amb un xiscle d'allò més estrident provinent de casa dels veïns. Com que els plors persistien vaig acostar l'orella a fi de parar més atenció. A cada pausa que feien els crits d'una criatura (que d'altra banda no semblava ser-ne tant posat que ja articulava frases senceres i, sobretot insults feridors) sentia els crits estentoris d'en Prudenci: -Estigues quiet, refotre! No vols dormir, carallot? Que vols que et foti un cop de maça a cap? El brams van durar una hora i mitja ben bona però jo no vaig dir res. L'endemà al matí, ben d'hora, em va despertar el timbre de la porta. En obrir vaig trobar-me als nassos una dona de proporcions desmesurades:

- Hola, bon dia, sóc la Prudència, la dona d'en Prudenci- he de reconèixer que se'm mig escapava el riure per sota el nas.

- Hola Prudència-vam encaixar-, tant de gust de saludar-vos. Com esteu?

- Doncs no gaire bé, la veritat!

- I això?

- Doncs us seré franca. Em sembla que el meu marit ja us va comentar que treballo de matinada.

- Sí, certament.

- Jo demano que a l'escala hi hagi certa tranquil·litat a aquestes hores i que se'm respecti el son.

- No heu de patir, treballo cada matí i....

- Ja, ja però avui és dissabte i jo aquesta nit passada he treballat a desdir. Això vol dir que en dissabte no vull sorolls, ni estris en marxa, ni rentadores funcionant ni qualsevol cosa que em pugui posar els nervis de punta, oi que m'enteneu?

- Bé, en tot cas, permeteu-me que us digui la meva. Si faig anar o no una rentadora a una hora o una altra ho he de decidir jo, no us sembla?

- El que em sembla és que vós i jo tindrem més d'un problema si no comenceu a canviar unes quantes coses.- Pel cap em ballava que si perdia la paciència potser seria capaç de dir-li que la seva criatura (que ja no n'era tant) s'havia passat la nit esbramegant com si l'estiguessin escorxant de viu en viu. Però vaig callar.

El soroll, els crits i els plors van anar sent habituals a casa la Prudència i el Prudenci i cada dia pujaven una mica més de to i de volum. Al mateix temps, a més a més i de manera totalment incomprensible, es van anar multiplicant les queixes contra mi: que si posava la música massa forta, que si tancava la porta amb massa embranzida i feia massa retruny, que si em dutxava massa tard i que sentien el soroll de l'aigua cada dos per tres, que si el fum del que fregia se'ls escampava pel pis i anaven tot el dia amb la roba empudegada per culpa meva, que si parlava massa fort quan tenia visites i que gemegava massa quan tenia contacte carnal amb alguna parella, que si les meves sabates repicaven massa fort a terra i sobretot, que esternudava amb un volum de decibels excessiu.

Un dia que era a la cuina amb un ganivet a la mà vaig pensar de fer una carnisseria: entraria a casa dels meus veïns, en faria trossos i me'ls cruspiria amb un bon estofat. Resignat i pensant que un cop al ventre encara se m'indigestarien, vaig decidir plegar veles i vaig fer un cop de cap. Vaig trucar al meu company transportista i després de ben untar-lo de pistrincs li vaig demanar que em traslladés d'immediat a una casa a la muntanya a la vila on havien nascut els meus avis i on només hi anava algun estiu. Només instal·lar-m'hi vaig ser menja preferida dels mosquits, les abelles i tots els insectes agressius del camp (em devien veure la cara d'urbanita fleuma) que van decidir fiblar-me la pell sense cap mena de consideració. Vaig contraure una malaltia que el metge del poble era incapaç de determinar però em va recomanar repòs durant un parell de setmanes. Al llit estant, em venien a veure companys d'infantesa i alguna "novieta" que havia tingut al poble. Entre tots m'animaven, em feien riure i em deien que aviat em recuperaria i que podríem, malgrat l'edat, tornar a sortir plegats a fer mal, com quan érem petits. D'altra banda, també em deien que les dones grans del poble parlaven de la meva malaltia com si me n'hagués d'anar a l'altre barri d'un dia per l'altre. Efectivament era així: un dia que ja em trobava millor, mentre passejava pel jardí de la casa, vaig veure dues senyores aturades just al llindar de la porta d'entrada; jo era amagat darrere les fulles de la parra que ocultava en part la torre cosa per la qual a aquelles dones els era materialment impossible de veure'm. Vaig poder sentir com es recreaven en la meva malatia i com deien que si en comptes d'haver fet creu i ratlla de jove amb la fe cristiana, ara això no m'hauria passat i que si estava com estava era perquè Déu Nostre Senyor m'havia ben castigat. Quan vaig estar del tot recuperat i ja podia anar a comprar al poble, m'havia d'aturar a cada cantonada i sentir allò de: caram, ja esteu bé? i ara! què us va passar criatura? que era molt greu el que teníeu? i que ho devíeu passar malament oi angelet? Era un no parar. En tornar a casa vaig anar directe al traster i vaig desenterrar una carrabina d'un meu avi amb la sàdica intenció de començar a repartir estopa a tort i a dret. De cop però, mentre enllustrava l'estri vaig adonar-me de l'animalada que estava a punt de fer i el vaig deixar amb compte a terra. Vaig pensar que la vida al camp no estava feta per mi, que jo era home de ciutat però, esclar, no podia tornar al pis de la tia Palmira per heure-me-les de nou amb el matrimoni prudent! Resolut, vaig preparar-me una maleta amb una camisa, uns pantalons, uns mitjons, uns calçotets i quatre estris d'higiene personal i vaig sortir del poble a peu. Com que era molt a prop de la frontera amb França vaig decidir passar-la tot xino-xano; havia tret força diners i estava decidit a canviar de país. Al primer poble que trobés buscaria allotjament i rumiaria què havia de fer. Quan ja duia mitja hora de camí, vaig sentir un clàxon i una veu masculina:

-Hòstia de Déu! Què hi fots tu aquí!- era el meu germà que anava en cotxe cap a Suïssa on havia de fer unes xerrades en una universitat.

- Mira, no ho sé! Acabo de marxar de la torre i abans havia sortit esperitat del pis de la tia Palmira per un problema amb uns veïns. És una història molt llarga.

- Doncs res, home. Escolta... però cap on anaves ara.

- No tenia cap destinació pensada; pretenia fer nit al primer poble que trobés.

- I ara! Puja, carallot. Aquests dies m'allotjaré a casa d'uns amics a Suïssa i no crec que els faci res que hi arribi acompanyat.

Vaig prendre'm aquells dies com unes vacances paradisíaques; el paisatge suís s'ho valia però per damunt de tot s'havien acabat els retrets, els crits, els plors i, en definitiva, el soroll. M'estava a la terrassa del pis dels amics del meu germà quan de sobte va sonar el timbre. Com que a casa no hi havia ningú a causa de les jornades de xerrades a la universitat, em va tocar d'anar a obrir. La meva sorpresa va ser majúscula en veure un home escabellat que duia damunt del nas unes ulleres exageradament grosses i d'un model antic:

-Mireu, perdoneu que us sigui sincer però ja fa una setmana que la meva dona i jo sentim un barrrim-barram insofrible provinent del vostre pis i esclar, no podem dormir.