Fa temps que la veus a la cafeteria on vas a esmorzar el diumenge. Sola, sempre sola; com tu. Va a la barra. Té un accent especial. Francesa. O almenys francòfona (tens l'orella prou entrenada per saber-ho. S'asseu i espera que la serveixin. Sol anar cofada amb una gorra militar de color verdós, una gorra que li tapa els cabells castanys tallats a la garçon. En asseure's se la treu i allibera els cabells que, en incidir-hi la llum sembla que siguin més clars del que et pensaves d'entrada. Treu un diari escrit en francès, un llibre (una edició de butxaca), un llibre d'exercicis i un llapis. Li porten un cafè amb llet (sol demanar sempre el mateix). Desplega el diari i llegeix amb molta concentració els primers articles. De cop, en detecta un que li crida molt l'atenció i, com que el diari és més aviat de format ample, decideix fer-ne un parell de plecs amb una traça sorprenent que fa que a l'acte tingui a la mà en un petit requadre només aquell text que li interessa: el text esporgat de noses (esqueles, promocions de llibres i devedés o fotografies de futbolistes que, mig nus, anuncien colònies). De cop, la intensitat amb què llegia l'article s'esvaeix i ataca el llibre d'exercicis, llapis en mà. Quina mena d'exercicis deu fer? si és francesa, o belga, o canadenca i la veus sovint al bar, deu ser perquè té previst ser a Barcelona una temporada i molt probablement deu voler reforçar l'idioma (penses que probablement vol saber una mica de català. Has de rectificar a l'acte: què coi català! que no ho saps que aquests francesos sempre -o gairebé sempre aprenen el castellà primer! Quantes baralles no hi has hagut de tenir!- i un cop més has de desenganyar-te i pensar que això del català continua sent per ells un patois. Penses que li'n podries ensenyar tu de català, però és que no la coneixes de res! i quedaria tan malament que ara, sense solta ni volta t'hi acostessis i li diguessis que excusez-moi, je ne te connais pas mais j'aimerais te raconter qu'il existe une autre langue en Barcelone et qu'on l'appele "catalan". I ara! quina vergonya! Doncs bé, continues pendent del llibre d'exercicis. Veus que, al marge d'una de les pàgines hi diu corrigées, és a dir, correccions (mira-la, penses, no se'n pot estar de guipar les soluccions la punyetera!) i, a l'acte allargues una mica més el coll tot procurant que no s'assebenti que l'espies i... sorpresa! estudia xinès!!! (molt propi d'un francès fashion com ella; o d'una bobo -bourgeoise bohème- que diuen per allà dalt). Això fa que encara en quedis més encisat. Després et concentres en el seu cos, no ho pots evitar; és massa bonica. Té una pell blanca, jove, ben tibada i amb un toc rosat que li difumina les galtes. De tant en tant aixeca el cap i els ulls, blaus, enmig del serrell t'evoquen en ella una mescla d'indefensió i de rebel·lia al mateix temps. Et concentres ara en el coll encorbat en la justa mesura, sembla afaiçonat a cop de cisell (és d'una bellesa hel·lènica!); i què dir-ne del cos? Perfectament equilibrat, d'una esveltesa també escultòrica; una silueta perfecta en la qual tot hi té l'escaient proporció.
Finalment penses que s'adonarà que la mires massa i que si això passa et clavarà un estirabot que farà que t'entri tremolor de cames i que et quedis sense respiració. Decideixes pagar i marxar.
El següent diumenge no apareix a la cafeteria i quan tu en surts, capcot, la veus venir en bicicleta. T'atures un moment i simules una trucada de mòbil. Ella aparca la bicicleta uns metres més enllà d'on ets però, tot i ser-ne una mica lluny, veus com a la mà dreta hi du un cigarret de picadura (o un porro?). En fa una darrera xuclada i el llença al sot d'un arbre. A continuació es treu la gorra i la introdueix en un cistell d'espart que du mig fermat al darrere de la bicicleta. Entra a la cafeteria, cistell en braç. Però tu ja has n'has sortit i, evidentment, no hi tornaràs a entrar.
Diumenge següent arribes molt d'hora, quan encara el local no és obert. Ja fa estona que despunta el sol, un sol de juny que comença a escalfar-vos suaument la pell. Ella també ha arribat massa d'hora i s'està asseguda en un banc de la plaça torrant-se amb els ulls tancats (sense treure's la gorra, esclar). Decideixes passar de llarg i fer una volta abans que obrin la cafeteria. A mig matí hi tornes. Ella ja ocupa una taula però no està sola (avui no), l'acompanya una dona d'uns cinquanta anys (la seva mare?). T'asseus discretament a la taula del costat. El cambrer els serveix i els pregunta si fumen: la dona sembla no entendre'l i la noia respon que no, que no fumen. Pares l'orella i et dediques a escorniflar-ne la conversa (és a dir a tafanejar allò que diuen); t'hi has d'esforçar un xic perquè parlen amb un volum de decibels mínim (són franceses, seguríssim, ara sí!) però encara pots capir (amb el poc francès que saps) que parlen de com n'és de dolent el tabac (mentre ho diuen et mires la mà i el cendrer alternativament i confirmes que el que tens als dits és el segon cigarret que fas). Quan marxes del local la noia s'ajup per agafar algun objecte de dins la bossa. Ha acotat tant el cap i el cos que no pots passar pel passadís que du cap a la sortida; li diries en francès que excusez-moi perquè et deixi passar; però abans que ho facis ella et diu en castellà que ay perdona, lo siento i torna cos i cap a la posició inicial. Un cop al carrer, penses que li has de dir alguna cosa, que la noia de la gorra fa mesos que és per tu un coup de foudre i que ho has explicat als companys de feina i que es fan un tip de riure. Li diries també que ets professor de català i que si li interessa li pots facilitar infomació sobre cursos, li diries que saps una micona de francès i que necessites parlar-lo, que de gramàtica te'n surts però que no pots fer vida, evidentment, en aquest idioma i que si li interessaria fer un intercanvi. Li diries també que t'apassiona la literatura i que t'encanta la nouvelle vague i Brassens i Brel i Léo Ferré. Però per tot això cal que un dia o un altre et llencis a la piscina i et decideixis a dirigir-li la paraula. I totes les estratègies et semblen forçades perquè hi hauria d'haver un motiu clar per iniciar un acostament, penses. Hi ha qui et diu que sense que se n'adoni li paguis el cafè (oh que carrincló!), hi ha qui diu que li diguis directament tot això del català, del francès i altres. Però tu continues confiant en una tercera solució: la casualitat. Penses que un dia pots anar a la cafeteria amb un llibre de Sartre o de Proust, o de Queneau sota el braç i que, com aquell que no vol la cosa, el pots deixar a la taula del cantó que estigui més a prop dels seus ulls. I confies en què ella et digui que est-ce que tu lises Proust ? Oh, je l'aime beaucoup ! Je l'ai lu en entière !
Però per tot això, cal que un dia o altre gosis fer el primer pas.
Mentrestant només pots recrear-te escoltant aquesta peça de Brassens dedicada a les dones que no coneixem i que estimem.
Proust, per lligar? Segur que llegeix best-sellers vampirescos i intrigues vaticanes. Il·lús!
ResponEliminaconfia en la seudoserendipia! estic segura que el dia que menys t'ho pensis...voilà!
ResponElimina