Mireu que m'agrada el futbol, admetem-ho, va. I mireu que m'agrada la música (de diverses menes i tendències; aquells que teniu la paciència d'anar-me llegint els escrits ja ho sabeu) però renoi, aquest mundial i la música que sentiu als estadis fa perdre la paciència al més sant! I és que no hi ha ni un sol aficionat que entri al 
camp sense una "vuvuzela" a la mà. Aquesta mena de trompes de fabricació xinesa s'assemblen força a una altra mena de trompes que als anys vuitanta podíeu trobar al camp del Barça embocades per un musicastre que, expressament, es deidicava a ben eixordar-vos quan no es recordava de la mare de l'àrbitre. Doncs bé, en aquella època el fet de tenir un aital energumen bufant-vos el clatell i tot tocant-vos allò que sí que sonava (cony, com sonava!) era diguem que suportable. Al mundial, la convivència auditiva ha passat a la història amb la sonònia que emeten més de cinquanta mil vuvuzeles solfejant a l'unísson sense descans. Ja m'imagino que cada aficionat no bufa permanentment aquest instrument (li caldrien uns pulmons de cavall!) però si n'hi ha un que comença a defallir no cal que pateixi que pot estar segur que trobarà un relleu amatent disposat a acabar-li la serenata. I és que és tan fort l'esbramec que produeixen aquestes trompes que pateixo que un dia o altre arribin a esbotzar la barrera del so (si mireu un partit a la televisió veureu que aquesta sonsònia ultrapassa el filtre que hi deu haver entre el so que se sent al camp i el que ens arriba a través del televisor; de manera que, si no teniu cap mena de disminució auditiva i teniu el volum de l'aparell a una mida estàndard, ja us asseguro que us ben mataran el cuc de l'orella!). Evidentment no estic dient que no hi hagi d'haver música, animació i fins i tot crits i soroll en un partit de futbol però renoi, entre poc i massa! Tinc entès que en alguns dels estadis sud-africans ja han prohibit l'entrada de les vuvuzeles (bé, tampoc cal requisar-les totes). Recordo que l'any 92 vaig assistir a un partit d'handbol al pavelló de Granollers, jugaven Espanya i Egipte (m'hi havien convidat; ja em direu, Espanya-Egipte; no podia animar gaire fort als egipcis, la majoria del públic animava "la roja"). Doncs bé, en un sector del recinte uns senyors egipcis animaven al seu equip amb aplaudiments perfectament ritmats i amb xiulets d'àrbitre; posaven tanta dedicació en l'art de xiular que els responsables del pavelló van haver de demanar pels altaveus als aficionats egipcis que aturessin la seva activitatperquè els jugadors podien confondre aquell so amb el de l'autèntic xiulet de l'àrbitre. Desconec si a Sud-àfrica també es farà un advertiment a través dels altaveus (convindria, certament) ara que, l'excusa de la possible confusió amb el xiulet de l'àrbitre aquí és del tot absurda a menys que un dia, un col·legiat qualsevol opti per treure's de sota la faixa una vuvuzela després de veure que un jugador que ha expulsat es nega a sortir del camp i me li bufi a aquest a cau d'orella l'himne del país al qual pertany.
camp sense una "vuvuzela" a la mà. Aquesta mena de trompes de fabricació xinesa s'assemblen força a una altra mena de trompes que als anys vuitanta podíeu trobar al camp del Barça embocades per un musicastre que, expressament, es deidicava a ben eixordar-vos quan no es recordava de la mare de l'àrbitre. Doncs bé, en aquella època el fet de tenir un aital energumen bufant-vos el clatell i tot tocant-vos allò que sí que sonava (cony, com sonava!) era diguem que suportable. Al mundial, la convivència auditiva ha passat a la història amb la sonònia que emeten més de cinquanta mil vuvuzeles solfejant a l'unísson sense descans. Ja m'imagino que cada aficionat no bufa permanentment aquest instrument (li caldrien uns pulmons de cavall!) però si n'hi ha un que comença a defallir no cal que pateixi que pot estar segur que trobarà un relleu amatent disposat a acabar-li la serenata. I és que és tan fort l'esbramec que produeixen aquestes trompes que pateixo que un dia o altre arribin a esbotzar la barrera del so (si mireu un partit a la televisió veureu que aquesta sonsònia ultrapassa el filtre que hi deu haver entre el so que se sent al camp i el que ens arriba a través del televisor; de manera que, si no teniu cap mena de disminució auditiva i teniu el volum de l'aparell a una mida estàndard, ja us asseguro que us ben mataran el cuc de l'orella!). Evidentment no estic dient que no hi hagi d'haver música, animació i fins i tot crits i soroll en un partit de futbol però renoi, entre poc i massa! Tinc entès que en alguns dels estadis sud-africans ja han prohibit l'entrada de les vuvuzeles (bé, tampoc cal requisar-les totes). Recordo que l'any 92 vaig assistir a un partit d'handbol al pavelló de Granollers, jugaven Espanya i Egipte (m'hi havien convidat; ja em direu, Espanya-Egipte; no podia animar gaire fort als egipcis, la majoria del públic animava "la roja"). Doncs bé, en un sector del recinte uns senyors egipcis animaven al seu equip amb aplaudiments perfectament ritmats i amb xiulets d'àrbitre; posaven tanta dedicació en l'art de xiular que els responsables del pavelló van haver de demanar pels altaveus als aficionats egipcis que aturessin la seva activitatperquè els jugadors podien confondre aquell so amb el de l'autèntic xiulet de l'àrbitre. Desconec si a Sud-àfrica també es farà un advertiment a través dels altaveus (convindria, certament) ara que, l'excusa de la possible confusió amb el xiulet de l'àrbitre aquí és del tot absurda a menys que un dia, un col·legiat qualsevol opti per treure's de sota la faixa una vuvuzela després de veure que un jugador que ha expulsat es nega a sortir del camp i me li bufi a aquest a cau d'orella l'himne del país al qual pertany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada