POSTISSOS

Si los pelos fueran realmente importantes, estarían dentro del cerebro.

Eduardo Galeano

Com a conseqüència del remarcable èxit que tenia el meu bon amic Adam Adonis entre les dones a causa de la seva notòria bellesa física, vaig decidir de quedar amb ell un dissabte a la tarda en una coneguda cafeteria de Barcelona. Jo havia començat a sospesar la possibilitat de fer-me fer un empelt capil·lar i una reducció d'estómac i havia llegit alguns articles que parlaven de tota mena d'intervencions a preus prou econòmics. Com que hi tenia prou confiança en l'Adam, estava disposat a preguntar-li si creia convenient que em sotmetés a una d'aquelles intervencions a fi de llimar les meves imperfeccions físiques. Quan li vaig haver exposat el problema, sense pensar-s'ho ni un segon va esbramegar:

-I ca! Tros de salvatge! Que no ho veus que te m'esguerraries del tot si fessis aital heretgia! Els homes i les dones hem de ser naturals i conformar-nos amb allò que tenim. Ni pensaments de posar-te postissos o retocar-te el cos, em sents? Et gastaries massa diners i al final tindries la sensació que no hi hauries guanyat pas gaire. L'important és ser bona persona i estar bé amb tothom. Quina rellevància té ser gras o sec, alt o baix, pelut o pelat si s'està tan bé de salut com tu? I amb això de les dones no t'hi capfiquis, home. Jo he tingut cert èxit, no t'ho negaré, però no cal que et digui que hi ha moltes més coses que poden fer que una dona es fixi en tu.

Les paraules de l'Adam em van animar de cop i, emocionat, vaig clavar-li un parell de clatellots d'amistat a la madíbula. La meva sorpresa va ser majúscula quan, com a conseqüència de la intensitat amb la qual vaig fúmer-li el clatellot, vaig veure que en dècimes de segon li va caure un ull dintre del cafè americà que havia demanat.

UN S'HI VA MORIR, ESPERANT

Un home jove té una cita amb una dona jove. Fa temps que no es veuen. Ella ha estat voltant mig món els últims cinc anys des que van acabar la carrera plegats. Òbviament, la distància i el temps han fet que ara ell tingui un desfici especial per tornar-la a veure. No pot evitar en sortir de casa de fer-se la pregunta de coi, pot ser que n'estigui enamorat? Es repeteix que de ben segur que deu estar d'allò més guapa i més fashion, que de tant voltar per aquests mons de Déu deu haver conegut les cultures més variades i més in. L'home jove mai no ha sabut separar l'enamorament del sexe i sempre es confon. Se n'hi aniria al llit amb aquesta seva amiga? doncs... molt probablement sí. Però tornem a la primera pregunta: n'està enamorat? Per un moment es visualitza amb ella a la seva admirada París, vora el Sena i tot sentint (com si es tractés d'una pel·lícula) de fons aquella cançó d'un grup francès que ha conegut darrerament i que el transporta cada cop que la sent (http://www.youtube.com/watch?v=yuBPWKjuVo4). Ai, no ho sé si n'estic enamorat, cony! es diu a ell mateix; ja t'ho aniràs trobant si es dóna el cas, no et sembla? Bé, la qüestió és que el temps se li fa lent, d'una languidesa tropical que sembla no s'hagués d'acabar mai més. Enfila carrer amunt per anar a buscar el metro però abans decideix passar per un caixer, ha de menester pistrincs; si després de fer el cafè volen anar a mirar llibres o discos sap perfectament que gastarà de totes totes! i si acte seguit van a sopar...caldrà afluixar la mosca un altre cop. Quan arriba a l'oficina del banc del barri fa un intent d'obrir la porta però comprova que un home gran s'hi ha tancat a dins amb el pestell posat. Ja fa anys que el nostre home jove sap que la gent (sobretot la gent gran) és molt poruga i pren aquest tipus de precaucions; ell ho veu potser un pèl exagerat (i més quan l'home de dins s'ha girat, l'ha vist esperant-se i ha comprovat que no fa cara de facinerós) però ho respecta. Sort que ha sortit de casa amb suficient temps de marge! Ara, no pot deixar de mirar a l'interior i fixar-se que hi ha dos caixers lliures i un dels quals ara ell podria estar utilitzant, però esclar, no pot passar. I que s'hi està estona l'home gran, recoi! Però què deu fotre? Ara treu uns bitllets, els posa dins d'un sobre i els ingressa, després treu la llibreta, n'agafa una altra de la butxaca i la introdueix a la ranura, fa uns quants moviments al teclat i la torna a treure, s'està una estona comprovant-ne el saldo (s'ho mira del dret i del revés, ara ajupit ara redreçat, ara amb ulleres ara sense com si el que llegís estigués escrit en xinès; i tot amb una coreografia de moviments manifestament gansos i gallòfols). També és veritat que el nostre home podria anar a una altra oficina (no serà perquè no n'hi hagi al barri!) però no, ell, burro de set soles, ha decidit palplantar-se allà. Finalment, el senyor del caixer surt, amb uns aires de tantsemenfotisme que li vessen per les orelles i que li semblen al nostre home jove especialment insultants. Amb ràbia i maleint-li els ossos a l'home de la galvana, remuga entre dents que apa siau bon home, gràcies i estigui bonet eh!

Una dona jove es lleva d'hora, molt d'hora, a una hora tan intempestiva que dir-la o escriure-la fa de mal sentir i de mal llegir. I és que ha d'anar a treballar i ja se sap... la feina és la feina! Doncs això, es lleva en una hora innombrable, incomptable i innominable per anar a buscar el pa i els diaris. Com cada dia demanarà una barra de quart que deixarà sobre el marbre de la cuina per quan torni al migdia a casa a dinar. En arribar a la fleca veu que al davant hi ha una dona gran a qui la fornera (amb cara de son) atén. La nostra dona jove intueix que la dona gran ja deu fer estona que toca el voraviu a la fornera. Quan li ha servit el pa de pagès que demanava, fa una petita pausa i demana una altra cosa:

- A veureeeeeeee.... i ara maca, que em posaries un parell d'ensaïmades d'aquestes d'aquí?

- Aquestes?

- Sí...vull dir, no! no, no... aquesta no, ai uix! que em fa l'efecte que està una mica pansida oi?

- Com diu?

- Si nena, que no fa gaire bona cara!

- Escolti, que són acabades de fer!

- Au, dona, ja m'entens. Però no, calla, si t'has de posar aixís no. Mira, sas què? posa'mmmmm..... a vereeeeeeeee...... deu croissanets d'aquests farcits de xocolata.

- De quins, de xocolata blanca o de xocolata negra?

- Ai, no ho sé! Doncs... dels bons!

- Quins són els bons?

- Fillets! Els de tota la vida!

- De xocolata negra.

- Sí, sí... però escolti... porten gluten aquest croissants?

- Sí, esclar.

- Doncs res, res, que el meu home no en pot prendre que és celíac, pobre. Però escolti, que no en fan d'aquests sense gluten? Miri que ara estan obrint restaurants i forns per tot arreu que venen prouctes sense gluten eh! S'haurien de posar al dia vostès, no li sembla, maca?

- Senyora, faci el favor i decideixis si vol alguna cosa més que darrere seu hi ha una noia que s'espera.

- Que s'esperi! Ella rai que és jove, no li fan mal les cames i pot estar-se dreta!

I la intervenció de la dona s'allarga i s'allarga i s'allarga..... ben bé uns cinc minuts més. És cert, la dona jove podria anar a una altra fleca, però no, ella, burra de set soles, ha decidit palplantar-se allà. Finalment, la dona gran marxa només amb un pa de pagès sota el braç mentre diu que apa, adiós! A la dona jove no li queda més remei que remugar emtre dents que apa siau bona dona, gràcies i estigui boneta eh!

Un home l'edat del qual ara no em plau de donar perquè, en realitat, això de les edats doncs... que tant és. Deia que... un home d'edat del qual ara no em plau....etcètera, és a la cua del supermercat. Ha deixat els productes al damunt de la cinta transportadora que la caixera fa funcionar amb un pedal. L'home veu de cua d'ull com un altre home l'edat del qual, coi! ja hi tornem a ser amb l'edat? doncs l'edat que més us plagui, per vosaltres va el pollastre! doncs que veu de cua d'ull que l'home del darrere li posa els seus productes tan enganxats als seus que la caixera ha de fer un esforç titànic per apartar-los amb la barra separadora (l'home d'edat x no ha entès mai perquè hi ha gent que t'envaeix l'espai a la cinta transportadora de la caixa del supermercat. Ai, tant és!). Doncs bé, quan l'home d'edat x sent el preu d'allò que ha comprat en boca de la noia de la caixa, ha d'entretenir-se una mica en contar les monedes petites que vol treure's de sobre perquè aquella xavalla ja està ben esbotzant-li la cartera. Ho lamenta amb tota l'ànima i, educat, procura apartar-se de la cua que segurament deu estar formant. Capcot, remena i remena i treu una monedeta rere una altra. De cop, i després d'un rebuf equí, l'home del darrere que li posava els productes al nas decidex piular:

- Au home, vinga va! Que un s'hi va morir esperant!

Però quines penques!

L'home d'edat x paga, posa els productes dins les bosses i en sortir al carrer s'adona que entre dents remuga que apa siau bon home, gràcies i estigui bonet eh!

IDENTITATS

Qui més qui menys ha jugat alguna vegada a allò d'inventar identitats i vides a aquells que no coneixem. Quantes vegades no hem vist al metro una parella que es baralla i que, posem per cas, ella li diu que ja et vaig avisar que no ho havies de fer així això, que s'ha de mirar com se li diuen les coses a en Víctor; i ja t'imagines que aquella parella (que deuen rondar els cinquanta) probablement són els pares d'un adolescent de tracte difícil que treu males notes a l'institut, que vol que els seus progenitors li comprin un moto i al qual aquests pares li repeteixen dia sí dia també que no es descuidi d'utilitzar el preservatiu quan vagi amb alguna noia. Contemples també aquell home que acompanya una dona gran, atrotinada i amb un bastó a la mà i a qui diu que ara anirem a buscar les medecines i després ja cuinaré jo; t'imagines que són mare i fill i que aquest darrer ha de tenir cura d'ella perquè ella a fi de correspondre-li co pertoca després dels anys. I què dir d'aquell parell d'homes encorbatats que diuen que sí, li vaig deixar l'informe damunt de la taula però no sé si se l'ha mirat. Ja veus un d'aquells dos executius entrant al despatx d'un company d'oficina o qui sap si al despatx del seu cap i deixant-li al damunt de l'escriptori un plec de fulls amb una proposta innovadora per l'empresa o una valoració dels resultats obtinguts a la casa en els últims mesos.

Ens inventem i atribuïm doncs identitats i dissenyem diverses maneres de viure per cada individu que se'ns planta al davant: li'n calculem l'edat; intentem afigurar-nos que treballa d'allò, d'allò altre o d'allò de més enllà; el fem casat o solter, pobre o ric, alegre i sociable o més aviat amargat i esquerp i fins i tot el fem intel·ligent o ruc. Tot això sense haver-li demanat en cap moment permís per immiscir-nos en la seva vida!

Imaginem-nos tres situcions en què posem o bé un nom o bé una personalitat, una manera de fer i uns hàbits a algú altre. Tres situacions que potser us heu trobat en més d'una ocasió i que van, diguem, de menys a més estranya.

Primera situació: imagineu una dona que depassa la trentena, prou jove, amb moltes coses apreses però també amb moltes d'altres que encara desconeix. La plenitud física i mental de què gaudeix i el fet de trobar-se en una edat que no la fa ni massa jove ni massa gran fa que pugui encara permetre's moltes coses: treballar, llegir amb desfici, anar al cinema o al teatre, veure exposicions i anar a sentir algun concert, quedar amb els amics per sopar i anar a fer un beure, tenir relacions amoroses amb homes o dones amb els quals pretén de moment no tenir-hi massa lligams, etcètera. Imagineu-vos doncs aquesta dona asseguda en un raconet d'una cafeteria del seu barri un dissabte al matí. És davant d'un croissant i d'un cafè americà (un esmorzar que sol demanar sempre i que no cal ni que repeteixi als cambrers perquè sense ella dir res ja l'hi serveixen). Té un parell de diaris al damunt de la taula, una novel·la i el paquet de cigarrets. Està d'allò més relaxada i tranquil·la: a la calma i la languidesa habituals d'un dissabte al matí s'hi ha d'afegir el recolliment i la comoditat del local on és; fa poc que el van inaugurar, es tracta d'una cafeteria regentada per una família (una mare i dos fills que també ronden la trentena) uruguaiana (fet que els acredita com a grans coneixedors de com preparar un bon cafè i sobretot una bona infusió de yerba mate). És un indret molt tranquil, amb sofàs i coixins còmodes i sobretot (i potser una de les coses més importants), sense sorolls de televisors i músiques estridents; el fill de la mestressa ja ho va dir un dia que este negocio lo abrimos pensando en que debía ser un local tranquilo, por si vos querés venir con la pareja o un amigo para poder charlar tranquilamente. La dona de la qual parlem sap tot això i encara sap una cosa més: que els cambrers no es fan pesats com en més d'algun altre lloc; sap que un cop ha demanat i ja li han dut les menges a taula, deixaran que obri el diari amb tranquil·litat i que no se li plantaran arran de nas per dir-li que cony, en Villa ha fitxat pel Barça? sí, sí, és bo però ja té uns anys i no durarà gaire em sembla; o allò de quin penques en Zapatero, vinga amunt i avall i no es preocupa per l'atur que hi ha al país, si és que... ja els faria anar ben drets en aquests cantamanyanes jo!

Els cambrers del bar són discrets fins a tal punt que no saben ni el nom de la dona; és més, en certa ocasió va ser ella que es va presentar i fins i tot va dir-los a què es dedicava.

Un matí, la dona entra a la cafeteria amb una amiga de tota la vida que no coneix el local; la primera demana el cafè americà i el croissant de costum i l'amiga opta per un cafè amb llet. A l'hora de pagar, la dona de la nostra narració dóna més diners del compte i tot seguit es gira d'esquena disposada a marxar mentre espera que l'amiga pagui la seva consumició. En cert moment gira el cap i veu com la propietària del local, mentre recull els diners de l'amiga, li pregunta a aquesta com se diu la seva acompanyant perquè li vol fer veure que li ha pagat de més. Es diu Carlota, respon l'amiga. Carlota, perdoná; vió que pagó más de la cuenta? vaja, pensa la dona, té raó; si és que tinc al cap en un altre planeta! Claro, claro; ya lo sé, estabas enfrascada en la conversación con tu amiga i con la discusión de los artículos de prensa que leés los sábados, porque vos sos periodista, no es cierto? Debés trabajar en la redacción de un periódico, no? La propietària de la cafeteria no recordava ni el nom ni la feina de la dona dels dissabtes de cafè americà, del croissant, dels diaris, de les novel·les i dels cigarrets però tot i això, li ha imaginat una vida a través de tot allò que li veu fer quan s'asseu a taula i que li ha anat observant amb el temps.

Segona situació: imagineu un home d'entre uns quaranta i cinquanta anys en un vagó de tren. Acaba de pujar a l'estació del centre de la ciutat i es disposa a viatjar còmodament (els trens d'ara ja no són com els de fa vint anys) fins a un poble on viu un seu compny d'estudis. L'ha convidat a dinar i a passar el que queda de dia amb la família. A la primera parada, l'home veu com puja una dona elegant, de la seva edat i la cara de la qual li és molt familiar. Sense dir res la segueix amb la vista i veu com s'asseu un parell de files més enllà d'on és ell. A l'acte, recobra la memòria: esclar, és la primera xicota que vaig tenir, la Maria! Si en fa d'anys, cony! I que està igual la tia eh! Es deu haver casat i deu fer anys que deu tenir canalla. No m'estranya amb lo guapota que era i simpàtica, oh i tant! Però calla, què en sabies tu útimament? Qui et va dir que s'havia aparellat amb un paio que gastava pela llarga i que es veu que viatjava molt per raons de feina? Bé, tant és; segur que t'ho va dir algun llengut que només li agrada que parlar i que ficar-se en la vida dels altres perquè no té res més a fotre! Però bé... i si m'hi acostés? podria adreçar-m'hi educadament i dir-li si se'n recorda de mi i de la nostra història d'amor de quan érem canalla; total, no hi perdo res i espero no molestar-la. Potser encara podem tornar a entaular la nostra antiga amistat perquè encara que estigui casada amb aquest home que viatjamolt, bé que podrà fer ni que sigui un cafè amb mi, oi?

L'home s'aixeca decidit i, entre sacseig i sacseig del vagó, arriba al punt on és la dona: Maria, com estàs? Et recordes de mi? I ella que respon que com diu? em sembla que es confon, senyor. A l'acte, ell s'adona de la seva equivocació: té raó, perdoni, l'he presa per una altra persona. L'home del tren aquest cop sí que coneixia el nom de la seva antiga xicota i tot i que hi ha hagut una confusió força corrent en els nostres dies, també li ha suposat una vida, una parella i una feina; en definitiva, una identitat nova creada per ell mateix.

Tercera situació: imagineu una dona (l'edat tant és) que truca per telèfon a un home (de l'edat que us vingui de gust).

Dona: hola guapo, com estàs?

Home: perdó?

Dona: apa, no et facis el tonto que sóc jo, home! Escolta... on has dinat avui?

Home: on he dinat? doncs a casa, com sempre!

Dona: apa, no m'enganyis que sé que us heu vist tu i la Joana! Que ja ho sé, que n'està molt de tu!

Home: la Joana? escolta, no sé de què parles.

Dona: sí home, que et penses que sóc ruca jo! No passa res, home, a mi ja m'ho pots dir. Mira, jo ahir vaig quedar amb ella i, tot i que em va dir que no et digués res, va confirmar les meves sospites: la Joana està boja per tu, que diu que si la fas riure tant, que amb tu li marxen les cabòries i que l'altre dia quin riure que es va fer quan vas emprovar-te a la botiga de la cantonada aquells pantalons que et justejaven. I que feu molt bona parella, què carai! I per cert... a veure si la pots col·locar a l'empresa, que és que no troba feina i estaria molt bé que treballéssiu colze a colze a la discogràfica, no et sembla? Ep, que això t'ho demano com un favor d'amiga eh! No li diguis res a ella, eh!

Home: et repeteixo que no sé de què parles i que t'equivoques de casa.

Dona: ai... no ets en Miquel?

Home: doncs no, em sap greu.

Dona: ostres, perdona.

Com veieu, aquest darrer cas és força diferent als altres posat que la vida que es construeix ja existeix però la dona l'atribueix a un altre. En qualsevol cas, la capacitat fabulativa de la protagonista és sorprenent!

En definitiva, qualsevol pot no només atribuir identitats i vides complexes o no als altres sinó que, si ho pensem fredament, fins i tot podem arribar a bastir relats de gran potència narrativa.

ELS VEÏNS

"L'altre dia, mentre m'afaitava, vaig descobrir-me una altra cara. I no m'era pas desconeguda, s'assemblava a la d'un veí meu que no puc veure, un home insuportable amb el qual ens barallem a cada pas. Des d'aleshores em tinc mania i m'odio, ja no em puc quedar sol amb mi mateix!

"Miratge"; Pere Calders

Poc després de la mort de la tia Palmira, vaig saber que, pobra dona, m'havia donat en herència un pis enorme a l'Eixample, lluminós i amb un espai tan inabastable que fins i tot l'explorador més intrèpid del món s'hi perdria. L'Eixample! El barri que havia somiat des que era estudiant quan projectava al meu magí sopars amb vi i formatge i inacabables discusions sobre cinema, música i literatura. Vaig quedar entesos amb uns parents meus que van quedar-se el pis on vivia fins aleshores (un pis situat en una zona força inhòspita de la ciutat però molt còmoda, per altra banda) i vaig anar a buscar les claus de la meva nova llar a casa de la germana de la tia Palmira que vivia un parell de travessies per sota del carrer on jo havia d'anar. Només de veure'm em va fer passar i em va oferir un got de mistela i quatre galetes:

- Doncs sí noi, sí. Pobreta, qui ho havia de dir, tan jove! Si sembla que no pugui ser, fillets de Déu! Oh, i que fa una setmana encara trescava pobra Palmira, que m'anava a buscar aquestes galetes que ara rosegues al colmado del senyor Enric... sí home, no siguis betzol, aquell senyor que a tu i al teu germà de petits sempre us feia una moixaina o altra quan entràvem a seu local!

La germana de la tia Palmira, si badaves, t'engaltava un discurs propi d'un militar sud-americà que, si no tenies la valentia de saber aturar a temps et queia al damunt com una llosa de cementiri.

- Tieta, hauríeu d'anar fent via que de segur que deveu tenir feina.

- Sí, noi, sí. Veus, això de garlar pels descosits m'ho va ensenyar la teva tia al cel sia- i aleshores t'engegava una filípica contra la seva germana difunta que, esclar, amb més motiu havies de tornar a tallar de manera educada.

-Tieta....

- Ja callo, ja callo. Bé, aquí tens les claus del pis però compte, t'he de dir una cosa que la Palmira volia que sabessis perquè ella, abans de morir, ja tenia claríssim que volia que el pis fos per tu. Veuràs, la pobreta sempre explicava que d'un parell d'anys ençà s'havien instal·lat al pis del seu davant, al mateix replà, una parella jove i amb qui tinc entès que havien tingut més d'una enganxada. Em fa l'efecte que encara hi són, jo els he vist i ja et ben asseguro que la Palmira sabia de què parlava. Ell es veu que és, com ne diuen... programador informàtic i, àngela maria, va vestit com si l'hagués abillat sa mare; només et diré que a l'estiu em du una mena de banyador verd i groc, una samarreta vella i gastada, unes sabates nàutiques i uns mitjons de rombes apujats fins al queixal del seny. I d'ella, Jesús! és una dona sense ofici ni benefici; treballa d'escarràs cada nit, pobrica! Oh i és ben lletja pobra xicota, que té uns darreres monumentals i no s'afaita el bigoti!-

Jo, lògicament ja en vaig tenir més que prou:

- Perdoneu que us ho digui tieta però riure's dels defectes dels altres, considero que és d'una baixesa remarcable.

- I ara! Bé, tu mateix; ja t'ho trobaràs.

- Jo només us dic que em sembla molt trist que pretengueu justificar el malestar de la tia Palmira amb la manera de fer i de vestir d'aquesta gent de què parleu.

- Bé, bé. Repeteixo que ja t'ho trobaràs; que aquesta gent gasta a més a més uns modos que fan posar els cabells de punta. Que consti que t'he avisat!

Vaig prendre les claus i vaig sortir del pis tot d'un plegat. L'endemà, vaig acabar d'empaquetar quatre llibres i quatre discos que em faltaven i vaig quedar entesos amb un company que tenia una furgoneta i que em va ajudar a fer el trasllat. La primera setmana al pis la vaig dedicar a netejar-lo de dalt a baix, a treure'n la pols, a escombrar-lo i a fregar-lo a fi de deixar-lo net com una patena i, finalment, vaig anar desfent-me d'alguns objectes i fotografies d'avantpassats de qui jo ni en sabia el nom i que la tia Palmira, sentimental de mena, havia anat emmagatzemant. Algunes de les coses les vaig llençar (els objectes que jo considerava més inservibles) i d'altres, sobretot els fòtils més religiosos (la tia Palmira era molt devota), els vaig lliurar al mossèn de la parròquia del barri. El vuitè dia després del trasllat vaig reposar em sembla que de forma merescuda. Em vaig obrir una beguda refrescant, em vaig descalçar i em vaig arrepapar al sofà mentre rumiava tot allò que m'havia dit la germana de la tia Palmira sobre els veïns. Quines exagerades!-em repetia per mi mateix- de ben segur que no n'hi ha per tant. Jo ja els coneixia tant en l'una com en l'altra la seva immensa capacitat per treure les coses de lloc i per fer-les més grosses de com en realitat eren. Mentre em perdia però en aitals cavil·lacions va sonar el timbre de la porta. Em vaig tornar a calçar, em vaig cordar el botó dels pantalons i d'esma, vaig anar a obrir. Al meu davant hi havia un home escabellat que duia unes ulleres exageradament grosses d'un model antic que almenys tenia vint anys:

- Hola bon dia, sóc en Prudenci, el veí de davant vostre.

- Hola Prudenci -vam encaixar-, tant de gust de saludar-vos. Com esteu?

- Doncs no gaire bé, la veritat!

- I això?

- Mireu, perdoneu que us sigui sincer però ja fa una setmana que la meva dona i jo sentim un barrim-barram insofrible provinent del vostre pis i esclar, no podem dormir.

- Vaja, sí que ho sento; però ben mirat, els dies que he estat traginant objectes no ho he fet pas de nit.

- Ja ho sé, però heu de saber que la meva dona treballa de matinada i que al matí ve molt fatigada a casa. Només li falta que hagi de sentir-vos a vós de grat o per força arrossegant mobles amunt i avall.

- Ep mestre, que de mobles no n'he arrosegat pas cap jo aquests dies!

- Tant és. La qüestió és que el soroll que feu és infernal i d'aquesta manera és molt difícil que hom pugui conservar la serenitat, oi que m'enteneu?

- Claríssimament. Voldria excusar-me de les molèsties que hagi pogut ocasionar-vos.

- Penseu que en aquesta escala tothom es comporta i que seria molt trist que ens haguéssim d'enfadar més del compte vós i jo.

Vaig tancar la porta mentre al pensament se m'hi acumulaven tota mena de maledicions i improperis contra el meu veí. Va ser leshores quan vaig començar a adonar-me que la tia Palmira no anava del tot desencaminada.

Aquella nit vaig anar a dormir força tard, a quarts de tres em ficava al llit després d'haver estat treballant una estona. Només tapar-me amb el llençol vaig sentir un plor amb un xiscle d'allò més estrident provinent de casa dels veïns. Com que els plors persistien vaig acostar l'orella a fi de parar més atenció. A cada pausa que feien els crits d'una criatura (que d'altra banda no semblava ser-ne tant posat que ja articulava frases senceres i, sobretot insults feridors) sentia els crits estentoris d'en Prudenci: -Estigues quiet, refotre! No vols dormir, carallot? Que vols que et foti un cop de maça a cap? El brams van durar una hora i mitja ben bona però jo no vaig dir res. L'endemà al matí, ben d'hora, em va despertar el timbre de la porta. En obrir vaig trobar-me als nassos una dona de proporcions desmesurades:

- Hola, bon dia, sóc la Prudència, la dona d'en Prudenci- he de reconèixer que se'm mig escapava el riure per sota el nas.

- Hola Prudència-vam encaixar-, tant de gust de saludar-vos. Com esteu?

- Doncs no gaire bé, la veritat!

- I això?

- Doncs us seré franca. Em sembla que el meu marit ja us va comentar que treballo de matinada.

- Sí, certament.

- Jo demano que a l'escala hi hagi certa tranquil·litat a aquestes hores i que se'm respecti el son.

- No heu de patir, treballo cada matí i....

- Ja, ja però avui és dissabte i jo aquesta nit passada he treballat a desdir. Això vol dir que en dissabte no vull sorolls, ni estris en marxa, ni rentadores funcionant ni qualsevol cosa que em pugui posar els nervis de punta, oi que m'enteneu?

- Bé, en tot cas, permeteu-me que us digui la meva. Si faig anar o no una rentadora a una hora o una altra ho he de decidir jo, no us sembla?

- El que em sembla és que vós i jo tindrem més d'un problema si no comenceu a canviar unes quantes coses.- Pel cap em ballava que si perdia la paciència potser seria capaç de dir-li que la seva criatura (que ja no n'era tant) s'havia passat la nit esbramegant com si l'estiguessin escorxant de viu en viu. Però vaig callar.

El soroll, els crits i els plors van anar sent habituals a casa la Prudència i el Prudenci i cada dia pujaven una mica més de to i de volum. Al mateix temps, a més a més i de manera totalment incomprensible, es van anar multiplicant les queixes contra mi: que si posava la música massa forta, que si tancava la porta amb massa embranzida i feia massa retruny, que si em dutxava massa tard i que sentien el soroll de l'aigua cada dos per tres, que si el fum del que fregia se'ls escampava pel pis i anaven tot el dia amb la roba empudegada per culpa meva, que si parlava massa fort quan tenia visites i que gemegava massa quan tenia contacte carnal amb alguna parella, que si les meves sabates repicaven massa fort a terra i sobretot, que esternudava amb un volum de decibels excessiu.

Un dia que era a la cuina amb un ganivet a la mà vaig pensar de fer una carnisseria: entraria a casa dels meus veïns, en faria trossos i me'ls cruspiria amb un bon estofat. Resignat i pensant que un cop al ventre encara se m'indigestarien, vaig decidir plegar veles i vaig fer un cop de cap. Vaig trucar al meu company transportista i després de ben untar-lo de pistrincs li vaig demanar que em traslladés d'immediat a una casa a la muntanya a la vila on havien nascut els meus avis i on només hi anava algun estiu. Només instal·lar-m'hi vaig ser menja preferida dels mosquits, les abelles i tots els insectes agressius del camp (em devien veure la cara d'urbanita fleuma) que van decidir fiblar-me la pell sense cap mena de consideració. Vaig contraure una malaltia que el metge del poble era incapaç de determinar però em va recomanar repòs durant un parell de setmanes. Al llit estant, em venien a veure companys d'infantesa i alguna "novieta" que havia tingut al poble. Entre tots m'animaven, em feien riure i em deien que aviat em recuperaria i que podríem, malgrat l'edat, tornar a sortir plegats a fer mal, com quan érem petits. D'altra banda, també em deien que les dones grans del poble parlaven de la meva malaltia com si me n'hagués d'anar a l'altre barri d'un dia per l'altre. Efectivament era així: un dia que ja em trobava millor, mentre passejava pel jardí de la casa, vaig veure dues senyores aturades just al llindar de la porta d'entrada; jo era amagat darrere les fulles de la parra que ocultava en part la torre cosa per la qual a aquelles dones els era materialment impossible de veure'm. Vaig poder sentir com es recreaven en la meva malatia i com deien que si en comptes d'haver fet creu i ratlla de jove amb la fe cristiana, ara això no m'hauria passat i que si estava com estava era perquè Déu Nostre Senyor m'havia ben castigat. Quan vaig estar del tot recuperat i ja podia anar a comprar al poble, m'havia d'aturar a cada cantonada i sentir allò de: caram, ja esteu bé? i ara! què us va passar criatura? que era molt greu el que teníeu? i que ho devíeu passar malament oi angelet? Era un no parar. En tornar a casa vaig anar directe al traster i vaig desenterrar una carrabina d'un meu avi amb la sàdica intenció de començar a repartir estopa a tort i a dret. De cop però, mentre enllustrava l'estri vaig adonar-me de l'animalada que estava a punt de fer i el vaig deixar amb compte a terra. Vaig pensar que la vida al camp no estava feta per mi, que jo era home de ciutat però, esclar, no podia tornar al pis de la tia Palmira per heure-me-les de nou amb el matrimoni prudent! Resolut, vaig preparar-me una maleta amb una camisa, uns pantalons, uns mitjons, uns calçotets i quatre estris d'higiene personal i vaig sortir del poble a peu. Com que era molt a prop de la frontera amb França vaig decidir passar-la tot xino-xano; havia tret força diners i estava decidit a canviar de país. Al primer poble que trobés buscaria allotjament i rumiaria què havia de fer. Quan ja duia mitja hora de camí, vaig sentir un clàxon i una veu masculina:

-Hòstia de Déu! Què hi fots tu aquí!- era el meu germà que anava en cotxe cap a Suïssa on havia de fer unes xerrades en una universitat.

- Mira, no ho sé! Acabo de marxar de la torre i abans havia sortit esperitat del pis de la tia Palmira per un problema amb uns veïns. És una història molt llarga.

- Doncs res, home. Escolta... però cap on anaves ara.

- No tenia cap destinació pensada; pretenia fer nit al primer poble que trobés.

- I ara! Puja, carallot. Aquests dies m'allotjaré a casa d'uns amics a Suïssa i no crec que els faci res que hi arribi acompanyat.

Vaig prendre'm aquells dies com unes vacances paradisíaques; el paisatge suís s'ho valia però per damunt de tot s'havien acabat els retrets, els crits, els plors i, en definitiva, el soroll. M'estava a la terrassa del pis dels amics del meu germà quan de sobte va sonar el timbre. Com que a casa no hi havia ningú a causa de les jornades de xerrades a la universitat, em va tocar d'anar a obrir. La meva sorpresa va ser majúscula en veure un home escabellat que duia damunt del nas unes ulleres exageradament grosses i d'un model antic:

-Mireu, perdoneu que us sigui sincer però ja fa una setmana que la meva dona i jo sentim un barrrim-barram insofrible provinent del vostre pis i esclar, no podem dormir.

EL RETORN A LA FEINA

Et lleves, buides ventre i ronyons de les sobres del menjar i del beure del dia anterior, et rentes i t'empolaines (net, ben net com una patena) i surts a buscar els diaris. El quiosquer, que ha tancat tot el mes, et torna el canvi amb cara de fàstic mentre remuga entre queixals allò de dos que et fan cinc. De nou a casa, emplenes una cafetera (ben sadolla, ben sadolla, que n'hi ha d'haver per tot el dia!) i poses pa a la torradora. Engeges la ràdio i sents com el locutor del programa matinal diu allò de està comprovat que hi ha un 35 % de casos de persones d'entre 25 i 40 anys que pateixen la síndrome de després de la tornada de les vacances, casos que solen exterioritzar-se amb la irritabilitat, la depressió, la tristesa, l'apatia, etcètera. No ho aguantes més i apagues la ràdio, només faltaria que ara aquests galifardeus et fessin posar de mal humor. Quan el cafè és llest te n'aboques una mica a la tassa i reserves el que queda per després de dinar. A continuació treus les llesques de pa de motlle de la torradora i t'hi escampes mantega i melmelada. Obres el primer full del diari i constates que l'edició d'avui ja fa més bona cara que les diverses edicions dels dies passats i que almenys ara aquell feix de papers no semblen un mer opuscle informatiu. Comproves que ja s'han reincorporat la majoria de col·laboradors habituals de durant l'any: aquell escriptor de dretes que, això sí, està d'allò més compromès amb la causa política que el du a defensar amb les dents el seu petit país davant d'un altre que se'l va menjant de mica en mica. També ha tornat la periodista feminista que repeteix a cada escrit que tal dona va ser-li infidel al marit tot demostrant així una actitud molt pròpia dels homes; i no oblidem que ha reaparegut també aquell autor provocador que fa enervar la periodista feminista amb els seus arguments clarament masclistes i de mal gust tots en referència generalment a les formes corporals de les dones. Per últim, comproves que també hi ha un escrit de l'escriptor que segueixes amb devoció suprema, aquell home gran, educat i elegant que explica les seves experiències de la guerra i l'exili; tota aquesta patuleia hauria de ser així, penses; ja el veieu, aquest home fa setmanalment el seu article parlant de les seves coses sense immiscir-se sota cap concepte en la vida dels altres, prou feina té que perdre el temps, et repeteixes mentre remenes entre els discos del teu grup favorit de rock psicodèlic dels setantes. Decideixes doncs acabar de repassar el diari amb música (total, ara ja no et cal estar gaire concentrat en la lectura, ets a les pàgines d'esports). Un cop has plegat el diari atures el disc que escoltaves i decideixes canviar-lo per posar-ne un altre (també d'un grup dels setantes en què hi ha aquella peça tan esborronadora i que fas servir sempre d'estímul abans d'entrar a treballar (saps molt bé que és la cançó ideal) http://www.youtube.com/watch?v=hKUBTX9kKEo. I surts al carrer, amb la bossa i els patracols atravessada damunt del pit, en bandolera. Al metro busques el racó ideal a l'espai que hi ha entre l'acordió que enllaça els vagons i la porta d'entrada, t'hi encaixones al mil·límetre i comproves en passar per les parades que enllacen les línies (i en què, evidentent, hi ha més gent) que, com sempre, ningú no ha pensat de deixar d'empentar-se i de mostrar la seva amargor vital a fi de fer-se un lloc als vagons (l'estrès de la gran ciutat). Indefectiblement tornes a pensar en la mala maror que du la gent al damunt ara que ja se'ls ha acabat la bona vida del període vacacional; una mala maror que se'ls fa més agra si es té en compte que molts amb els que comparteixes viatge van amb el coet al cul, apressats, amb l'hora justa i neguitosos per no fer tard. Però tu no vols de cap de les maneres deixar-te imbuir per l'estat de nervis general; esclar que no coneixes la situació de cada cas d'aquells que viatgen amb tu al metro i per tant no podries o no hauries de fer hìpòtesis sobre les males actituds de la gent. No pots evitar però de pensar que et vindria de gust dir-los que realment som uns privilegiats, que tots mengem cada dia, que dormim cada dia sota cobert i que podem rentar-nos tant com vulguem però aquest argument et sembla no només esgotat sinó propi de gent més jove i encara no prou desencantada amb això de com funciona realment el món (al capdavall, cadascú es preocupa pels seus problemes, per molt irrisoris que puguin ser). Mentre rumies això, et passa pel cap fugaçment un article que va escriure aquell periodista polonès en un dels seus viatges a l'Àfrica (http://es.wikipedia.org/wiki/Ryszard_Kapu%C5%9Bci%C5%84ski). Recordes que deia que un dia era dins d'un autobús esperant que engegués i sortís cap al seu punt de destí, però el conductor no es decidia a arrencar. De resultes d'això, el periodista-narrador li preguntava tot contariat al xofer que com era que encara estaven aturats si ja era l'hora prevista per marxar i l'home li responia, amb una normalitat sorprenent, que no posaria en marxa l'autobús fins que no s'omplís.

T'asseus a la taula de treball i dediques uns minuts a les últimes reflexions: no pots entendre aquesta obsessió dels mitjans de comunicació i de la societat en general per fomentar l'estrès, per parlar sense aturador de com d'insuportable és haver de treballar (també has de dir que totes les opinions són respectables) sense tenir en compte que, és precisament parlant-ne que se'ns fan més feixugues les nostres obligacions laborals. Detectes a l'ambient com una voluntat de conscienciar que el fet d'estar angoixat, atabalat i irritable hagi de ser un requisit sine qua non si vols ser una persona normal i en acord amb els temps que corren. Potser que ens ho fem mirar.

LES VISITES

"Esperar una persona que hauria d'haver vingut i que no ve és una cosa desagradable; però encara potser ho és més esperar que s'acomiadi una persona que us empipa i que no té mai pressa".

Josep Pla

Recodes que a casa, molt de tant en tant, venien "les visites"; així, ras i curt, clar i català, amb l'article especificador davant del nom, "les visites". L'àvia tenia sempre al capdamunt de l'armari de la roba d'anar a missa (és a dir, la roba de mudar) una capsa de galetes de Camprodon pels senyors que havien de venir, únicament pels convidats. El meu germà i jo, trinxeraires de mena i culsdenjaumet recalcitrants, fèiem mans i mànigues per enfilar-nos a qualsevol sortint a fi d'abastar la capsa encimbellada. Si teniem sort i no érem enxampats pels ulls amatents de l'àvia, tan bon punt obteníem el preuat botí, fèiem una destrossa i una escabetxina de papers, cartrons i trossos de galeta colossals. Però ai las! si la gran mare flairava les malifetes i ens seguia, espieta, fins al quarto de l'armari de la roba d'anar a missa i ens ben atrapava cometent el furt, ja la teníem esbramegant-nos a l'orella que canalla! no toquéssiu pas les galetes, que són per les visites! Atuïts i capbaixos sortíem del quarto i ens n'anavem a cercar altres indrets on anar a fer mal.

Recoi, les galetes de Camprodon! Sempre allà al cim de l'armari! I tu que pensaves que bé vaja, com és possible que no les facin baixar aquestes llepolies si les visites no acaben de venir mai i que amb el temps que fa que crien malves a les altures... refotre!, ja et dic jo que seran ben rellentes i no es podran ni menjar, que ja no valdran res! Però no, les menges celestials estaven reservades per boques exquisides que feia temps que havien passat pel camí de la creu de cal dentista el qual s'havia ben encarregat de no deixar-los ni una dent dempeus.

I finalment arribaven. Oh i tant com sí que arribaven, "les visites". Feien un truc que sí, que sí, que quedem entesos, que d'aquí una horeta serem aquí. I l'àvia, que bé, que bueno, que us esperem eh macos i que després de penjar el telèfon tornava a asseure's a taula perquè encara no havia acabat de dinar pobreta, que aquells capsigranys es presentaven ben aviat, que no tenies temps de pair els dinars pantagruèlics de l'àvia. I efectivament, al cap d'una hora ja senties la sonsònia ronca de l'intèrfon que et matava el cuc de l'orella. I com que l'àvia vivia al primer pis, esclar, a bord de l'ascensor, "les visites" es plantaven a la porta de casa en qüestió de segons. I ja hi érem tots: la tia Palmira (nom molt escaient per a una tia) i l'"onclu" Baldiri (que deien que feia dotze pams, ergo: gastava unes altures babèliques) i ja em veig anant-los a rebre i com en fer-me una carícia al cap m'escabellaven sense pietat. I tot eren crits i petons a l'orella (com n'eren d'eixordadors!) i oh com creix aquest minyó! com creixes eh nano! que t'estiren per les mans i pels peus aquests teus pares? mira que si continues creixent, aviat els avions hauran de portar bocina! I això que era la cançó de l'enfadós, que au vinga, i va, i un altre cop, i cada vegada que venien la tieta Palmira i l'"onclu" Baldiri que feia dotze pams que havies de sentir el mateix disc ratllat.

I l'avi, pobre avi, que gastava una mala llet granítica que cada cop que l'àvia li deia que mira, que avui vindrà la Palmira i el seu home, que responia que cony, què hi ha de venir a fotre la Palmira aquí, la fotré daltabaix del balcó cago'n l'hòstia consagrada! I l'àvia que li responia que no m'agrada que reneguis així, pobra Palmira i que s'encarregava, missaire com era, d'exorcitzar els mecagondéus que proferia l'àvi amb un submís i aflautat "alabat sia Déu", la rèplica necessària per aplacar la blasfèmia (pobra dona!). I passeu, passeu, expliqueu-nos què es diu pel poble, va! I ja els teníem al menjador, plantats davant de la capsa de galetes situades estratègicament al bell mig de la taula, mil·limètricament ubicades al centre, encaixades al detall amb els quadres de l'estampat de les tovalles. Renoi, n'estaven tant de ben posades que semblava que brillessin i tot aquelles galetes! I llavors ja es podien menjar, però compte! primer que n'agafin els convidats canalla, que vosaltres en podeu menjar cada dia de galetes (mentida! mentida podrida!)! I la Palmira, que gastava roba ampla, que allargava el braç dret tot carnut i que en pinçar la galeta més bona de l'assortit deia que àngela Maria que això no em convé, nena, que ja m'ho diu el doctor que no puc fer excessos, que he de menjar amb sense sucre i amb sense sal! Però coi, no tenia prou mans la dona per encabir-hi les galetes que triava! I quan s'acabaven les bones, nosaltres que gosàvem fer prospeccions al segon pis de la capsa en cerca de les peces bones que hi havia a sota i altre cop, ja teníem els renys de l'àvia rere l'orella amb allò que nens, primer s'han d'acabar les de dalt, hombre ia!

Finalment i quan ens donaven permís, ens aixecàvem de la taula i ens n'anàvem a arrossegar per terra per jugar amb els ninots que embotíem en una bossa gegant d'El Corte Inglés. I de terra estant que sentíem el sermó palmirià que deia que nena, saps què? que la nena de Can Costa que es veu que va amb una altra noia! i que es veu que es fan petons i magarrufes! Mare de Déu del Pilar de Saragossa! on s'és vist això! (mare meva! com podies ser tan miserable Palmira!) o que, escolteu, escolteu, doncs que ara el rector té una majordona que va tota escotada i que va passant el plumero amb un remeneio dels darreres que és una vergonya! (apa, si no quedava clar com n'era de menyspreable la Palmira aquí en teniu una altra bona mostra).

I les hores passaven , es feien llaaaaaaaaaaaaargues que semblava que no s'haguessin d'acabar mai i tu que pensaves que bueno que un moment o altre deuen haver d'anar-se'n aquesta gent, oi? i aleshores, l'avi, que no havia pogut resistir la ferotge dialèctica de la Palmira i que s'havia passat la tarda entrant i sortint de les habitacions a fi de matar el temps, apareixia a quarts de quinze i, impassible, deia que au mare, anem a dormir que aquests senyors volen marxar.

EL METEORIT

Parent de Badalona o d'Istanbul,

tant si ets actiu com si fas el gandul,

en aquest nostre món sense demà

és molt difícil de guanyar-se el pa.

No et donaré ni el més petit consol,

et volaran un dia qualsevol.

Però entretant evita alguns transtorns,

posant-te ben cordats els pantalons

I beg your pardon; Salvador Espriu

Amable Repòs va sentir a les notícies que faltaven set dies justos perquè un meteorit de dimensions colossals col·lidís de ple contra la terra. L'aürt s'havia de produir exactament un dimarts en havent dinat i l'impacte, deien, tindria el focus principal precisament a Barcelona. Amable Repòs va tocar l'ase i va fer-se la reflexió que ara hauria d'anul·lar de grat o per força la visita a ca l'oculista el qual li havia de proporcionar un nou model d'ulleres que tenien la impagable propietat d'assecar-se en qüestió de segons en els dies plujosos. Amable Repòs va pensar que ja era ben bé ser persona amb propòsits deshonestos aquell a qui precisament ara se li acudia de llençar una pedra des de l'espai exterior; estava vist clarament que tal senyor o senyora no comptava per res amb l'opinió dels habitants de la terra. Va decidir conformar-s'hi i va emetre un sospir de resignació. Va allargar el braç vers la tauleta baixa del menjador, va agafar el paquet de tabac, va treure'n un cigarret, se'l va dur a la boca però es va veure obligat a tornar-lo al paquet perquè no trobava l'encenedor enlloc i li feia mandra tot d'un plegat aixecar-se i començar a regirar calaixos.

Amable Repòs va pensar que aquella situació per força li canviaria d'una manera o altra la vida. Resolut, va aixecar-se i va sortir del pis. Mentre esperava que l'ascensor s'aturés al replà va veure que la veïna del costat treia el nas per la porta. La senyora Prudència Argentina, que gastava un cabell eminentment gris, li deia tota esverada i sense deixar veure res més que la seva prudent nàpia que home de Déu però on va, que no ho ha sentit a les notícies que ens n'anem a prendre vent en qüestió de dies, ànima de càntir? Amable Repòs, sense gosar pronunciar una paraula més alta que una altra, li responia que sí senyora, ja ho he vist, només surto a buscar un encenedor (va mentir) que la dona de fer feines m'ha esbarriat vés a saber on. A continució, i sense fer fressa, el nas de la senyora prudència va desaparèixer de l'escletxa de la porta per entaforar-se de nou al pis.

Al carrer la gent semblava atribolada; tothom anava amunt i avall, amb presses, amb empentes. Els cotxes provaven de circular enmig d'una serenata desgavellada de botzines de variats tons. Els autobusos, amb tot, no dubtaven ni un segon a enfilar-se a les voravies i astuts, s'estalviaven així els taps circulatoris que havien format la resta de vehicles. Les criatures bramaven i les mares, decidies, els propinaven sorollosos mastegots a falta de botons per poder-los desactivar per uns instants. Els homes i les dones que es dirigien a les oficines havien perdut el discerniment i amb la roba desmarxada corrien com l'atleta més veloç del món. Corrien, però s'havien de resignar a veure com homes i dones grans els avançaven sorprenentment en la cursa cap enlloc després de desfer-se de crosses i bastons que justificaven la seva aparent invalidesa. Amable Repòs va furgar el paquet de tabac de l'infern de l'americana i en va treure un cigarret per dur-se'l a la boca, però a l'acte va recordar que en sortir de casa no s'havia entretingut a remenar calaixos per trobar l'encenedor i, esclar, va haver de tornar a introduir el cigarret dins del paquet.

Amable Repòs va entrar a l'oficina d'una agència de viatges on els treballadors miraven de controlar els tràfecs que generaven trenta o quaranta persones que cridaven i exigien alhora que se'ls facilités un viatge a l'atra punta de món com si això els hagués de deslliurar de la mort immediata. Amable Repòs va aconseguir obrir-se pas fins a arribar a la taula d'un dels treballadors de l'agència que no tenia prou orelles per atendre tots els auriculars que li reclamaven l'atenció. Es va girar de cara al públic tot enfilant-se damunt la taula i, amb la diplomàcia que el seu nom i cognom li proporcionaven, va raonar que senyors, que no ho veieu que que no serveix de res anar-se'n com més lluny millor. Quan es produeixi el xoc, la deflagració també arribarà allà on sigueu! Jo de vosaltres, honestament, no em mouria de casa i en tot cas em compraria un bon paraigua per esmorteir el cop, penseu que ara se'n fan de molt resistents. I amb un cara d'estupefacció extraordinària que va durar uns trenta segons, els clients de l'agència van girar cua decidits i van sortir per on havien entrat. Amable Repòs, satisfet de la seva obra, va baixar de la taula, va treure's un mocador de la butxaca i va netejar curosament la brutícia que havien deixat les sabates damunt de l'escriptori de l'home de l'agència. A continuació s'hi va encarar i li va demanar que veurà, acabo de sentir la tràgica notícia de l'impacte del famós meteorit contra el nostre planeta i esclar, com que ens queden escassos dies de vida, he pensat que ara és hora de fer a cuita-corrents tot allò que no he pogut fer en els últims deu anys. M'agradaria emprendre un viatge arreu del món, viatjar pels indrets més recòndids i no escatimar de veure cap dels paratges més macos i inexplorats del planeta. En un moment, l'home de l'agència li va facilitar una volta al món en una setmana a un preu mòdic que ni Phileas Fogg hauria somiat. Amable Repòs va sortir satisfet de l'agència i per celebrar l'èxit va remenar els budells de l'americana en cerca del paquet de tabac. En va treure un cigarret, se'l va dur a la boca però en qüestió de segons va recordar que, renoi, de l'encenedor aquell dia no se'n cantava ni gall ni gallina i per comptes de demanar foc al primer passavolant (mai millor dit), va tornar a entaforar el cigarret a l'interior del paquet.

En una setmana justa va recórrer la pràctica totalitat dels cinc continents, va menjar i beure tot allò mengívol i bevívol, va llegir els clàssics de la literatura universal que li faltaven de llegir, va assistir a tota mena de concerts i espectacles arreu del planeta, va conèixer gent de tota mena, classe i condició i va tenir contacte carnal amb tota mena d'homes i de dones.

De tornada a Barcelona, el dia mateix del tràgic desenllaç, va fer un darrer àpat ara però frugal (no es tractava com pot comprendre el lector d'anar-se'n a l'altre barri amb la panxa plena!) i va dirigir-se just al mig d'una Plaça de Catalunya completament deserta. La calor era asfixiant i d'allí estant se sentia a l'horitzó ataronjat un bruel eixordador que inutilitzava totalment l'aparell auditiu. Al cap de mitja hora Amable Repòs jeia a terra envoltat de cadàvers de colom però encara va ser a temps d'allargar el braç a l'americana que tenia al costat i treure el paquet de tabac. Just en el moment en què es duia el cigarret a la boca, la deflagració provocada pel meteorit va donar-li foc molt gentilment.