L'any 1984, Josep Maria Espinàs va entrevistar Pere Calders al programa Identitats. En un moment de la conversa, Espinàs treu el tema dels somnis. Calders li diu que ell somia, lògicament, i que ho fa en color i fins i tot en relleu. El gran novel·lista i contista manifesta així una idea que molts tenim: fins quin punt poden arribar a ser de reals els somnis. Jo hi afegeixo que no només poden ser reals sinó a més a més estranys, complexos i repetitius. Veureu, fa dies que se'm repeteix el mateix somni. Si bé és cert que la freqüència de repetició és espaiada, l'angoixa que em provoca allò que somio i ,sobretot, com són d'iguals les escenes que projecta el meu cervell entre un somni i l'altre, fa que la distància temporal em sembli molt més estreta i misteriosament estranya.
Somio que encara estic estudiant a la universitat i que, tot i que ja estic acabant la carrera, sé que em queden un parell o tres d'assignatures optatives per fer, dues o tres asignatures indefugibles que han de donar-me el paperet del títol que m'ha d'ajudar a trobar feina. Ara bé, quan arribo a casa, veig l'esmentat títol amb el nom del senyor del motivo de honda satisfacción al capdamunt. Veig el títol posat en un marc i penjat a la paret que la meva mare tossuda, tossuda i corconeta, corconeta va voler penjar tant si com no malgrat les meves negatives repetides (què hi farem, està orgullosa de mi la mama!). Doncs això, que arribo a casa i penso que cony, si ja l'he acabada la carrera, i cony i recony, si ara dinaré i me n'aniré a treballar que avui he de fer classe! I doncs, en què quedem, estudio o treballo? estudio i traballo? o ni estudio ni treballo? Jo sé del cert que, sóc a l'últim any de carrera, que a segon vaig deixar-me un parell d'assignatures optatives que pensava fer precisament ara, quan sóc més fora que dins de la universitat. però questa història s'ha anat allargant i ja estic cansat, sincerament. Pràcticament tots els meus companys de promoció han acabat i jo encara he voltar pels passadissos plens de mossos i mosses que passen els seus primers anys a la facultat anant a ben ajeure's a la gespa o al bar a fumar un porro rere un altre (com hem fet tots). El neguit d'haver encara d'aprovar dues assignatures per tancar una etapa de la meva vida m'angoixa sobremanera perquè tinc la sensació de no haver fet bé la feina quan tocava. Ara que sóc més gran i que en principi, tinc més cap, he d'abaixar el cap i pagar els "pecats" de joventut. L'angoixa però queda en un no res quan arribo a casa i veig el títol ben fermat a la paret de l'estudi. Abans d'arribar a casa però, i en la cadena de fets que van apareixent dins del somni s'ha produït un fenomen curiós: mentre em veig passejant per la universitat, el meu cap em diu que i ara! si tu sí que l'has acabada la carrera, que no te'n recordes que cada tarda fas classe de català al Consorci? i aquí sí que acabo de quedar ben descolocat. El somnis, com deixava entreveure Calders, poden ser d'allò més reals: podem projectar imatges en blanc i negre o en color, podem veure-hi persones i objectes en relleu, percebre-hi olors i fins i tot poder arribar a notar la presencia d'aquests objectes i persones a través d'un tacte no real! Però altre cop, vull anar més enllà. Em situo en el punt en què em veig a la universitat dient-me que ep xicot, això no és real, això és un somni, de la carrera ja no se'n canta ni gall ni gallina i tu ja t'estàs guanyant les garrofes ara! En aquest punt doncs, el meu cervell s'està desdoblant, en el meu cervell s'estàn encadenant les escenes de dues situacions alhora! Un fet que estant desperts ens és impossible de fer! En el moment en què jo em dic que hi ha alguna cosa que no funciona com cal, en aquest punt se solapen les dues successions d'escenes (les diverses escenes de la trama que diríem si els meus somnis fossin una novel·la). En el punt en què em dic que jo ja fa temps que treballo tenim la trama de l'estudiant que surt de classe, que se'n va al bar a fer una mica de "tertúlia literària", que torna a classe i que es fa la reflexió que caram, si no m'hi poso seriosament, tot aquesta història s'allargarà fins al dia del judici final; i, per sota, apareix la trama del xicot que treballa i que ja té altres preocupacions. Enmig de tot aquest embolic hi aflora un tercer nivell de raonament, una mena de tercer cervell que mig despert s'apropa a l'estat de consciència més semblant a l'estat de consciència que regeix la nostra activitat quan estem desperts; i, si bé és cert que encara som en un estat de semiinconsciència, és aques tercer cervell qui té el poder absolut de dir que fins aquí ja n'hi ha prou, que la comèdia ja ha durat massa i que fotrà un cop de puny damunt la taula i ens despertarem en el moment en què a ell li vinui de gust. Al·lucinant no us sembla?
Com deia al principi, el més curiós del cas és que aquest somni de complexitat colossal (que diria en Pla) se'm repeteixi tant i de manera tan igual. És com si veiés una pel·lícula una vegada rere l'altra i al final ja en recordés cada escena i cada detall. Una companya de feina em comentava que segurament això em passa perquè en un moment o altre de la meva vida no he acabat de resoldre certs problemes o situacions, o, que sí que ho he fet però que no he quedat prou satisfet del resultat obtingut. Crec que la interpretació és molt encertada tot i que jo hi afegiria també un altre matís; la insatisfacció, el dubte, l'angoixa, etc. que ens transmeten els somnis no són res més que una mostra del grau d'inseguretat que té l'home actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada