Cada primer dijous de mes un home es dirigeix al carrer Petritxol de Barcelona amb el fi d'assaborir-hi una tassa de xocolata, el mític nèctar excels d'aquella zona de la part antiga de la ciutat. No obstant, tot just passar per davant del número disset del mateix carrer Petritxol (una botiga de paraigües), una noia jove i bruna atura al nostre home i li enfonsa un ganivet a la panxa després d'haver cridat que "Jo també sóc de Cassà de la Selva". Dos dies després, l'home es desperta a l'hospital; al costat hi té un policia que li pregunta si la noia que l'ha apunyalat reia mentre l'atacava. Punt i final. Fi de la història. Amb aquest argument mínim l'escriptor de Perpinyà Joan-Lluís Lluís basteix 123 narracions diferents que ens conten la història del pobre home del ventre perforat. Ja l'any 1947 Raymond Queneau, escriptor francès nascut a Le Havre, havia contat a Exercices de style de 99 maneres diferents les desventures d'un home que, a l'interior d'un autobús, es discuteix mb un altre viatjant. Si bé és cert que Joan-Lluís Lluís no fa res nou amb el seu Xocolata desfeta. Exercicis d'espill, no es pot negar que el seu nou llibre és un treball lingüístic i literari monumental. Vaig començar a llegir Queneau tard i en textos no tan coneguts com els d'Exercices de style. Quan vaig assabentar-me de l'aparició del nou llibre de Lluís, vaig decidir desempolsar els llibres del mestre Queneau, els vaig rellegir i vaig volar cap a la llibreria Jaimes del passeig de Gràcia amb l'objectiu de comprar (i devorar) Exercices de style (encara no el tenia. Pecat imperdonable!). Ara començaria a fer la feina com calia, començaria a bastir la casa pels fonaments. Amb la lectura de Queneau i de Lluís he arribat a emocionar-me i a sentir una autèntica estimació per les paraules. He gaudit com un nen amb les meravelles que ens permet la nostra llengua, amb la possibilitat de barrejar les lletres d'un mot per crear-ne de nous (amb sentit o sense), amb la possibilitat de moure les paraules a l'interior de la frase per crear significats nous i he gaudit també amb les connexions llengua-literatura i llengua-pintura que estableix Lluís en imaginar com haurien narrat la història de l'home apunyalat Ausiàs March, Salvador Espriu, J.V.Foix, Josep Pla o Enric Casasses i com l'haurien pintada Jan Vermeer, Joan Miró, Jackson Pollock o Miquel Barceló.
Recupero la crítica que Julià Guillamon va fer a Xocolata desfeta al suplement del dimecres de La Vanguardia el dia 3 de febrer. Discrepo bastant de la seva opinió però em sorprèn especialment el final de la crítica: Hoy, como en 1947, el lenguaje público está corrompido y una de las misiones de los escritores es rescatarlo a través de la inteligencia lúcida. Pero Xocolata desfeta está demasiado alejado de la vida real. Lluís está atrapado en su propio artificio y tiende a la retórica. En lugar de ofrecer breves catas de texto divertidas y esclarecedoras, se extiende innecesariamente. Vaja, en què quedem? el llenguatge públic està corromput, hi estem d'acord; per tant, les peces de Xocolata desfeta potser poden ajudar-nos a descorrompre'l no us sembla? Què vol dir que aquestes peces però estan massa allunyades de la vida real? Conclusió, que Joan-Lluís Lluís, preveient que el públic lector pot espantar-se amb aquests textos tan estrambòtics doncs potser hauria estat millor que no n'hagués escrit tants i que els que hagués fet haguessin pogut fins i tot arribar-se a confondre amb un article de qualsevol diari gratuït de tan vulgars com haurien pogut arribar a ser. Sorprenent!
No tinc la sensació que els textos de Lluís siguin pretensiososos i tan "allunyats de la vida real" com diu Guillamon. Si que és cert que el llenguatge que s'utilitza en algunes de les proses no es correspon amb el del carrer però en qualsevol cas, el registre utilitzat no és mai un registre en desús absolut; que en general, el pòsit de lèxic en gran part de la població sigui més aviat minso no vol dir que no hi hagi absolutament ningú que faci servir un vocabulari ric i variat en el seu dia a dia. A més a més, el que no es pot fer és per una banda dir que els escriptors han de procurar revifar les mancances lingüístiques de la població i al mateix temps deixar entreveure que si aquests escriptors ofereixen cert material lingüístic amb un mínim de solera molts dels lectors es perdran i tancaran el llibre. Dic tot això perquè he començat a proposar la lectura de textos de Lluís als meus alumnes de català i la resposta per part d'ells ha estat més que satisfactòria.
Xocolata desfeta. Exercicis d'espill no és només un treball de llengua immens sinó també un exercici d'estimació a la llengua brutal (i més en concret d'estimació granítica a la llengua catalana de la qual Lluís n'és un autèntic defensor). És un exercici d'estimació a la llengua fet des de la senzillesa i sobretot, des de la honestedat, clarament indissimulable en l'autor. Cal proposar llengua i literatura i cal saber vendre-les, ho dic per experiència: em trobo cada any amb gent que estudia català bàsicament per raons laborals (les seves feines els exigeixen tenir el nivell C de català) però tot i això, la meva obligació és (sempre respectant les necessitats laborals de cadascú) que aquells a qui venc l'amor per l'idioma arribin almenys a pensar que caram, doncs això no és tan terrible com ho pinten! i per fer això cal dedicació, generositat i sobretot, la honestedat abans apuntada. Tant de bo molts dels nostres escriptors demostressin aquestes virtuts de la mateixa manera com ho fa Joan-Lluís Lluís!
Enllaço una de les joies de Xocolata desfeta, escrita a base de monosíl·labs.
MONOSÍL·LAB
Un cop al mes vull llet amb suc bru al cor de l'urbs. Faig cap lla, mes no puc car ve un crit (ix prop del cau dels pals amb tel per dir no al moll). Un ser molt bell-du pèl llarg i fosc, un pic d'or al nas...- té un bram:"Ca...!", i no sé què més. Amb un ast a la mà em fot un cop al pap, i sóc mort.
Dos jorns més tard, nat de nou, sec en un llit de la Creu amb roig a dins. Prop meu, un brau cap, caut, diu ple de zel: "Eix ser té l'ull viu, quan fa mal?"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada