Ara feia dies que no deia res. Hi ha qui m'ha preguntat que si se m'han acabat les carallotades amb què torturo al personal. Doncs no, perquè de beneiteries sempre me'n venen al magí (els que em coneixeu prou que ho sabeu). En fi, les excuses són que si la feina, que si ara he estat malalt, que si no sabia què dir, que si naps que si cols, bla, bla, bla. En resum, que ja he tornat i ho faig adjuntant-vos un conte que vaig escriure fa temps i que crec que em va quedar prou aconseguit (d'altres relats que he tingut la gosadia d'embastar grinyolaven per tot arreu i alguns no es podien ni llegir). Així és que si teniu la santa paciència de continuar amb la lectura, això que hi ha més avall potser us farà gràcia o potser us farà que confirmeu la teoria que realment estic per tancar.
L'ATRACAMENT
Jo no era persona de fer caritats; no ho havia estat mai. De petit la mare em duia a passejar i cada cop que se li acostava un pidolaire ràpidament me n'apartava com si l'home fos un empestat. Adoctrinat a còpia d'anys doncs, vaig anar coneixent les tècniques per escapolir-me d'aquells que demanaven, però aquestes tècniques van quedar en un no res el dia que vaig fer trenta anys. Sortia jo de treballar i tenia el cap ocupat amb mil i un problemes la majoria insignificants però dels quals jo, neuròtic de mena, en feia una muntanya de proporcions descomunals. En ser gairebé a casa vaig veure un home sospitós que semblava esperar-me a la cantonada del carrer. L'individu duia un abric llarg que li arribava fins als turmells (feia tota la impressió de ser un exhibicionista d'aquells que quan passes s'obren la gavardina per ensenyar-te el membre). Capficat com jo anava, no vaig adonar-me que en un obrir i tancar d'ulls ja el tenia al damunt mentre em barrava el pas. Tot i la meva escassa predisposició per distingir quina cara feia l'home en qüestió, vaig veure clarament que entre el seu cos i el meu s'hi amagava una navalla de dimensions considerables la fulla de la qual em quedava orientada als ronyons. Vaig suposar que aquell senyor volia atacar-me, fet que vaig poder constatar en el moment en què va obrir la boca:
- Doneu-me tot allò que dugueu al damunt!
- Dispenseu, com dieu?
- Que feu el favor de donar-me tot allò que dugueu al damunt!-se'l veia nerviós pobre home.
- Escolteu, vinc molt cansat de la feina; què em demaneu ara vós?
- Cony! Que em doneu tots els diners que dugueu a la cartera!
- Sí home, sí; ja us havia entès de bones a primeres però és que ja us he dit que vinc molt cansat de la feina. Mireu, tinc moltes ganes d'arribar a casa; avui faig trenta anys sabeu? M'espera la família i em sembla que em deuen haver preparat una sorpresa d'aquelles que fan caure d'esquena. Penseu que si arribo a deshora patiran sense motiu.
-Molt bé, tot això em sembla fantàstic però és que jo he de menester els diners que dueu a la carera compreneu? Ah i felicitats, per cert.
- Moltes gràcies. Sou molt amable.
- I bé doncs?
- Ah sí, dispenseu, els diners!
- Això mateix.
- En fi, posem-nos-hi doncs.
- Això, això. Anem per feina.
- Bé, en primer lloc us demanaria que abaixéssiu aquest ganivet esmolat per Satanàs. No fos cas que prenguéssim mal ara!
- Sí senyor.
- Molt bé. Bon minyó. A veure, tornem-hi. Què desitgeu?
- Caram, però que no ha quedat prou clar?
-Teniu raó, els diners. Perdoneu, és que he tingut un dia molt dur.
- Natural.
- Bé, mireu; jo ara no us puc atendre com voldríeu però no patiu que tot té solució. Fem una cosa, jo demà tinc tot el dia lliure i si us sembla, després de berenar podria estar per vós. No voldria que penséssiu que sóc un home de poca paraula. Així què, quedem entesos?
- Home, ara m'agafeu sense saber què respondre! Deixeu-me rumiar... que no tingués cap assalt pendent.
- Feu, feu.
- No, em sembla que no. Heu estat de sort. Sí, sí, ja podem quedar entesos per demà. Si em sortís alguna cosa de darrera hora sempre podria ajornar-la oi?
- Fantàstic! Què us sembla doncs si ens trobem demà a les sis de la tarda aquí mateix? Penseu que aquest carrer és poc transitat, a aquesta hora ja serà fosc i ningú no ens molestarà.
- Esclar. Per cert, abans que me n'oblidi... agafeu diners abans de sortir de casa, si no el nostre encontre fóra en va!
- No patiu, així ho faré.
L'endemà vaig llevar-me més eufòric que mai; l'ocasió s'ho valia! Vaig esmorzar i dinar com un aristòcrata i a continuació vaig desplaçar-me a uns coneguts magatzems de la ciutat fi d'adquirir peces de vestir de tall francès i un barret d'allò més escaient per la cita. Quan encara faltava mitja hora per la trobada , jo ja era a lloc i fumava un cigarrer rere l'altre; semblava talment que esperés el naixement d'un fill. Quan passaven deu minuts de les sis l'home d'ahir al vespre va presentar-se al lloc acordat:
-Dispenseu el retard però ja sabeu com funcionen els transports en aquesta ciutat!
- No patiu, la qüestió és que heu arribat. Bé doncs, avui sí que puc estar per vós. Quants diners necessiteu bon home?
- Home, jo ahir us demanava que esquitxéssiu tot el que portàveu a la cartera però un cop a casa vaig pensar que exigir-vos quantitats desmesurades seria una falta de delicadesa per part meva.
- I ara, em faríeu enfadar! Demaneu, carai, demaneu! Que vaig fort d'armilla jo!
- N'esteu segur?
- Podeu ben pujar-hi de peus!
- Bé doncs. Què us semblaria tres-cents euros?
- Misèria i companyia; ves què em semlaria! Pujeu caram! Ja us he dit que era home de caler llarg jo!
- Bé. Doooooncs... quatre-cents euros?
- On aneu a parar home de Déu! Que no veieu que amb això no arribareu ni a la cantonada?
- Quatre-cents cinquanta?
- Amunt!
- Cinc-cents?
- Amunt, amunt!
- Doncs sis-cents?
- Què us sembla sis-cents cinquanta?
- Em sembla exessiu! Sis-cents trenta, ni vós ni jo.
- Fet! Aquí els teniu.
- Moltes gràcies, sou molt gentil.
- Em permeteu que us faci una pregunta?
- Faltaria més!
- Perquè us dediqueu a això dels atracaments?
- És una història llarga però us la sintetitzaré.
- Perfavor.
- Veureu, jo era dentista. La vocació em venia de petit; ho vaig tenir sempre molt clar. Després de passar per l'escola i per l'institut vaig decidir estudiar odontologia. Vaig superar la carrera amb pocs anys i amb prou bones notes. Com que els meus pares eren gent de diners, em van muntar una clínica molt a prop d'on vivíem. Els primers anys tot anava sobre rodes fins que un dia vaig llevar-me amb uns recargolaments estentoris a l'estómac. Ja deveu saber que els mals de panxa són terribles i no només perjudiquen el cos sinó que també paralitzen les facultats del cervell. Doncs bé, babau de mi vaig decidir d'anar a treballar i els meus mals de ventre no van deixar-me concentrar en la meva feina. Aquell mateix dia doncs, incapaç de processar els pensaments com calia, vaig esguerrar la dentadura de dos pacients: a una senyora jubilada li vaig extreure un queixal que no tocava i quan vaig voler tornar a posar-lo a lloc, ho vaig fer amb l'arrel mirant enlaire. La bona dona no va donar-se'n fins que a casa va intentar de menjar-se una coca de llardons. L'altre pacient va ser un jove estudiant al qual en aplicar-li en un queixal reconstruït una capa de ciment odontològic, vaig trencar-li a dins un tros de metall pertanyent a un dels meus estris de treball. Òbviament, el tros de metall va quedar immediatament petrificat a la boca del jove de resultes de l'efecte del ciment. Ell però, tant panxo, no va adonar-se tampoc del meu esguerro fins que quan va anar a fer-li un petó a la seva xicota li va mig seccionar la geniva.
L'endemà, quan vaig voler anar a treballar, vaig trobar-me la clínica completament calcinada i a la cantonada m'esperaven els meus dos pacients amb una colla de familiars i amics. No cal que us digui que van atonyinar-me de valent. Vaig anar directament a l'hospital i, quan vaig sortir-ne (em maancava una orella i tenia un ull que mirava al Japó) vaig trobar-me sense casa i sense feina. Des d'aleshores que em dedico a això que veieu, a robar. Ja sé que és trist, però és això o el suïcidi! Penseu que la gent se m'espanta quan els demano diners i jo tampoc no vull provocar aquest sentiment en els ciutadans! En fi, vós heu estat prou gentil de fer-me una caritat.
- On aneu a parar! És molt dur tot això que m'heu contat. I és per això que acabo de diecidir que us donaré l'americana que duc; és nova i penseu que me l'han feta arribar directament de París!
- I ara! No la puc acceptar!
- No sigueu ruc i preneu-la!
- Home, si us heu d'enfadar...
La història amb aquell home va ser extraodinària però el meu sentiment de generositat no es va acabar aquí. Al llarg de cinc o sis anys vaig continuar tenint trobades al carreró amb l'exdentista. Vaig donar-li joies, discos, llibres, televisors, microones, forns, rentadores, estufes, ventiladors, barrets mexicans, mans de fusta per gratar-se l'esquena i gàbies de canari. L'home va recuperar les ganes de viure.
Ara que fa uns anys que sóc casat i amb fills, l'he contractat com a decorador oficial de la meva llar. Els seus treballs omplen el rebedor, el passadís i el menjador de casa i ho fan amb aquest estil tan particular seu en una barreja de pintures amb incrustacions d'estris d'odontologia. No sé, però la seva feina és una mescla d'un Tàpies i un Barceló.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada