L'ÚLTIM ESGLAÓ DE L'ESPERPENT o L'ANAR DE CUL DEL CULER

I és que aquest senyor és el que faltava pel duro. Enmig de la mediocritat d'aquests presidents i d'aquests entrenadors que tenim ara, tot elegants, tot italians en la manera de vestir, tot fashion i tot pijets ells. I ca, home! I donques, on és l'esperpent valleinclanesc? Sort en tenim del gran Carlos Latre que ens refresca la memòria amb un Nuñez-escanyapobres al més pur estil Narcís Oller (qui sap si un jorn o altre aquest titella del Crackòvia, permanentment assedegat d'euros, arribarà a liquar els diners com feia el protagonista de la novel·la). Ara per ara només ens podem conformar veient els Nuñez (el de mentida i el de veritat) somicar de nou http://www.youtube.com/watch?v=NruKwRaiJcg.

I ara que s'acosta el desenllaç de tot pels culers... Déu nos en guard que ens agafés un cobriment de cor! No cal arribar als extrems d'aquests altres senyors: http://www.youtube.com/watch?v=ViKj8WOxx24&feature=channel

I si dissabte (dia de duel de titans) veieu que patireu massa, aneu a encomanar-vos a la Moreneta mentre feu el pelegrinatge muntanya amunt tot escoltant a l'iPod aquesta cançoneta dels Trincos: http://www.youtube.com/watch?v=autIn7PLbIo

UN PALOMO NO HACE VERANO

Aquest vespre sentia l'home de ferro Louis van Gaal al programa del Canal 33 Hat-trick internacional. Amb el seu particular nas de boxejador, tot ell garratibat com si dugués una escombra a l'esquena i amb un pentinat més propi de les joventuts hitlerianes; responia a les preguntes del periodista del programa amb el seu castellà ja sabudament incomprensible (en un punt de l'entrevista per dir que ara que ha guanyat la lliga holandesa amb el seu equip-l'AZ Alkmaar- té molt bona relació amb el president del club, ha dit que yo con el presidente tengo líneas cortas).

Dels entrenadors holandesos que ha tingut el Barça al llarg de la seva història (Rinus Michels, Johan Cruyff, Louis van Gaal o Frank Rijkaard) a qui li ha costat més arribar a parlar alguna cosa que mínimament s'assemblés al castellà ( pel que fa al català l'únic holandès que va tenir la gentilesa de parlar-lo va ser Patrick Kluivert) ha estat sense cap mena de dubte Louis van Gaal. Rijkaard, tot elegant i educat, el va arribar a parlar prou bé. De Michels no ho recordo (si no és veient vídeos dels partits del Barça dels 70) perquè jo encara no havia nascut i de Cruyff sempre ens quedarà el record de les seves frases lapidàries del tipus: Si el contrari té la pilota, el que has de fer és prendre-li o bé Si el contrari fa un gol, tu n'has de fer un altre. Aquestes evidències (allò que en castellà en diuen perogrulladas) encara ens fan riure ara.

Dies enrere comentava amb aquest meu company que cito tant (que ja comença a aparèixer fins a la sopa) que Johan Cruyff havia d'haver fet com Sir Alex Fergusson, entrenador del Manchester United, que porta més d'una dècada al capdavant del club anglès. El fet que Cruyff no acabés essent un diplodocus al Barça depèn en gran mesura d'aquell president-constructor que plorava i que deia quicir, pulutant i al soci no se li pot enganyar. Cruyff no només era un savi del futbol o un filòsof a la mateixa alçada de Nietzsche sinó també un geni dels errors lingüístics més graciosos. Per tant, des d'aquí vull reivindicar que sí, que l'imparable Pep Team està molt bé, però que Joan Laporta s'hauria de pensar seriosament de fer baixar el senyor Cruyff altre cop a la banqueta (ara però d'ajudant) perquè tornaríem a tastar els seus equívocs lingüístics. Jan home, que ho trobem a faltar tot allò! que un palomo no hace verano!

http://www.youtube.com/watch?v=2jG5Y_bH6n8&feature=related

UNA MICA DE JAZZ-BLUES ENDOLCIDOR

Perquè m'he quedat amb el cor encongit després d'haver redactat el colpidor text d'aquesta tarda i necessitava asserenar-me.

Perquè m'he cruspit uns farcellets de verdura per sopar celestials.

Perquè amb disciplina, tossuderia i elegància el Barça ha acabat empatant a València (potser guanyarem la lliga aquest any!).

Perquè aquest text que escric ha estat redactat en un ambient propici: una nit serena, dolça i solitària, amb un cigarret de picadura en una mà, un gin tonic en l'altra i amb la banda sonora particular de fons.

Perquè cal aprofitar cada hora, cada minut i cada segon de la vida.

I perquè dimarts passat va fer sis anys que va morir l'artistassa de la fotografia. A la gran Nina, un humil i sentit homenatge.

http://www.youtube.com/watch?v=eYSbUOoq4Vg

EL COSTAT FOSC DE L'HOME

Llegeixo aquests dies als diaris els resultats de les eleccions a la presidència de Sud-àfrica. Jacob Zuma, líder de l'ANC, ha aconseguit la victòria però no podrà reformar la Constitució del país si no és amb l'ajuda d'altres partits. Les eleccions a l'estat sud-africà han coincidit amb el gran èxit de vendes que està tenint al nostre país el llibre El factor humà. Nelson Mandela i el partit de rugbi que va construir una nació, del periodista d'esports d'El País John Carlin. El text de Carlin és un cant a la colossal tasca de pacificació entre blancs i negres que va posar en funcionament Nelson Mandela des que va sortir de la presó fins a la seva arribada a la presidència de Sud-àfrica.El llibre utilitza com a pretext un esdeveniment esportiu (la final de la Copa del Món de rugbi de l'any 1995 disputada entre les seleccions de Sud-àfrica i de Nova Zelanda) per anar desgranant la tasca de Mandela. El famós partit va representar la culminació de l'agermanament definitiu entre blancs i negres després de l'infaust període d'apartheid. Carlin parla en alguns passatges molt ilustratius del seu text de l'absurditat de l'apartheid, de les injustícies i dels atemptats contra la dignitat humana que al llarg d'aquells anys es van succeir. D'aquesta manera ens diu, textualment: Upington era la caricatura grotesca de la típica ciutat de l'apartheid. A una persona no gaire observadora que visités una gran ciutat com ara Johannesburg, se li haurien escapat les equívoques mostres racistes del sistema, però a Upington aquests contorns eren absolutament definits i flagrants- hi havia rètols amb la inscripció Slegs Blankes (només per a blancs) als lavabos públics, bars, fonts, cinemes, psicines públiques, parcs, parades d'autobús i a l'estació de tren. Aquell disbarat, una exigència legal de la Llei de Serveis Públics Separats del 1953, generava en ocasions situacions pròpies de comèdia negra. ¿Una minyona negra que portés el nadó d'una senyora blanca havia de viatjar en la secció "només per a blancs" o en la de "no blancs" d'un tren?. I encara més, ara sobre les atrocitats comeses per la policia al país sud-africà i sobre la cruel i injusta justícia: A part dels estralls habituals provocats per la policia antidisturbis a les ciutats negres, els esquadrons de la mort de l'exèrcit i de la policia, la creació dels quals Botha (primer ministre de Sud-àfrica entre 1978 i 1984- la nota és meva-) havia aprovat, exterminaven a sang freda tots els activistes que consideraven particularment perillosos per a l'estat. (...) un sistema judicial que sentenciava a mort més persones que a l'Aràbia Saudita o els Estats Units (però menys que a la Xina, l'Iraq o l'Iran). I encara més: "L'any 1989, un tribunal va declarar culpables tres policies per matar a cops un home negre, però només en van condemnar un, casualment el policia negre, a dotze mesos de presó.

Sempre que llegeixo tot això no puc deixar de pensar en el costat fosc de l'ésser humà, no puc deixar de pensar fins a quin punt l'home pot arribar a ser capaç de fer mal als altres. S'ha escrit molt sobre aquests temes (Javier Cercas, per exemple, a Soldados de Salamina o a La velocidad de la luz) i no pretenc fer una reflexió de si l'home és bo per naturalesa o no. En tot cas sí que vull fer notar que efectivament, l'home és capaç de cometre les aberracions més salvatges que es puguin cometre (si no mireu què passa amb les guerres): l'avarícia, l'egoisme, l'odi, la traïció (per reflexionar sobre aquest aspecte llegiu El nas de Mussolini de Lluís-Anton Baulenas) i com a últim terme la violència física. Pensant en tot això, trobo per internet un petit curtmetratge del dissenyador gràfic i realitzador francès René Laloux. El document és corprenedor i aviso que algunes imatges (sobretot les del final) poden ferir sensibilitats. No obstant això, és molt aclaridor. Laloux reflexiona al voltant de la convivència de l'home amb la mort, un recurs (diu ell mateix) que adquireix de ben petit i que després posa en pràctica. Fixeu-vos bé en les reflexions del principi del document i en les del final (si voleu no mireu les imatges però escolteu atentament què s'hi diu). La veu en off diu entre d'altes coses (tradueixo. Perdoneu aquells que domineu el francès si cometo algun error lingüístic): L'home té quatre extremitats, dues per avançar o retrocedir (les inferiors) i dues per matar (les superiors). L'home: principal recurs, la mort (...) ja de petit s'hi comença a entrenar(...) i just despés passa a la pràctica.

Com deia, el document és dur (i en certes ocasions massa fatalista. Cal saber-lo llegir, tot s'ha de dir) però fa reflexionar. El muntatge és espectacular (i més tenint en compte que parlem d'una peça cinematogràfica de l'any 1964), els dibuixos de Roland Topor fan glaçar la sang per la seva cruesa. Malgrat tot, us recomano plenament el visonatge d'aquest document a veure si penseu el mateix que penso jo.

http://www.youtube.com/watch?v=rJRFQNuQrRk

EL TRIANGLE DE LES BERMUDES

Cada Sant Jordi passa el mateix: es tornen a vendre catedrals del mar, homes que no estimaven les dones, ombres del vent i derrotes dels àngels, ponts de jueus, pilars de la terra i alquimistes. Alerta! No critico pas que aquests textos siguin dolents; és més, n'he llegit alguns i he de dir que són prou acceptables. La llàstima és que el gran públic es llenci a la compra d'aquests títols i obviï els grans títols antics de la història de la literatura universal. Per altra banda, comença a fer-se carregosa aquella idea d'associar el Best seller amb la literatura de baixa estofa (aquell amic tan lúcid de qui sempre parlo també me'n va fer un dia una reflexió: "Carles, però és que no veus que Cien años de soledad de Gabriel García Márquez o Carta a una desconeguda d'Stefan Zweig en la seva època també van ser best sellers i no obstant són dos llibres excel·lents?- un altre monument, company!). Tot això doncs no ho nego; hi estic d'acord però caram! a veure quan ens posem tots plegats a parlar què sé jo... de Carner, de Trabal, de Calders, de Galdós, de Lope de Vega, de Cortázar, de Buzzati, de Modiano, de Melville, de Primo Levi, de Wilde, de Mann (i així podríem estar-nos-hi tota la nit). En general, al poble català (poc lector de naixement) li molesten aquestes "antigalles" (parlo per experiència perquè en més d'un cas hi ha qui m'ha associat els textos antics amb cagarros punxats d'un pal -i perdoneu la vulgaritat de l'expressió- sense haver ni fet l'esforç d'interessar-se mínimament per qui caram devia ser aquell senyor de la boina, aquell senyor tan arrogant que fumava tabac de picadura i que es deia Josep Pla; o bé de voler saber qui redimonis deuria ser aquella senyora de cabells blancs, amb veu aflautada i que em sembla que va escriure una novel·la en la qual la protagonista es deia Colometa. Res, res, oi que són antics aquesta gent? Doncs no m'interessen! Fuig, home, fuig!). De totes maneres la culpa de tot plegat no la té principalment el "lector comú" sinó nosaltres. M'explicaré. Som nosaltres, els professors, els assessors lingüístics, els periodistes, els crítics literaris que no fem arribar suficientment al gran públic aquests autors misteriosament despareguts en el Triangle de les Bermudes de les paradetes de Sant Jordi (jo ho veig així nois! hi ha alguna connexió en el mecanisme de difusió del producte literari que falla estrepitosament). Un exemple de tot això és que fa cosa de tres o quatre mesos el Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona va publicar dos peces inèdites però inacabades del gran mestre Pere Calders: parlem de les novel·les Sense anar tan lluny i La marxa cap al mar. Doncs bé, encara és hora que pugui llegir en un diari una ressenya com Déu mana d'aquests dos textos extraordinaris. Se n'ha parlat tan poc (sí bé, algun diari local n'ha comentat alguna cosa i també algunes edicions digitals de premsa escrita se n'han fet ressò) que és com si aquestes dues novel·les no s'haguessin publicat mai. Si aneu a qualsevol llibreria de Barcelona, la feina serà vostra per trobar aquests dos volums. Sí que és veritat que les cobertes de les edicions no ajuden gaire a la localització, no són diguem-ne massa cridaneres i a primer cop d'ull teniu l'impressió de tenir a les mans dos llibres d'assaig més que no pas dues novel·les. Tot això però no és excusa. El gran públic no coneix Pere Calders perquè els diaris, els programes de televisió, no en parlen prou. Senyors! S'ha de parlar de Calders, per molt que (ja me'ls conec els crítics) ara se'm digui que "És clar xicot, és que aquestes edicions d'aquestes dues novel·les estan adreçades al públic més especialitzat en Calders. Tingues en compte que no només parlem de dues peces inacabades sinó de dues peces molt fragmentades, amb repetits buits textuals produïs per la pèrdua dels papers originals manuscrits o mecanografiats" Quina raó més absurda! Entendria que l'argument fos "Mira xicot, abans que recomanar Sense anar tan lluny o La marxa cap al mar al gran públic, més val que abans llegeixi Cròniques de la veritat oculta o Ronda naval sota la boira del mateix autor!". Home, doncs aquí la música ja és diferent! Hi estic prou d'acord, però això no treu que quan el lector s'hagi cruspit els "textos caldersians acabats" no pugui atacar aquests altres textos (digueu-ne "alternatius" ja que el segell d'estil narratiu de l'autor també hi és, òbviament. Sense anar tan lluny (brillantment editat i prologat per Valentí Rossell i Riera) és Calders elevat a la màxima potència (amb el seu humor i domini de la llengua tan característics). Dono alguns extractes a tall de mostra. Per exemple, en cert moment a l'hora de descriure l'atractiu físic d'una noia, un dels personatges ens diu (sense cap voluntat d'ofendre la noia ni el gènere femení per extensió que quedi clar. Calders en cap moment va faltar el respecte a ningú i menys a les dones): -És abundant aquesta noia- deia-.Molt meridional, molt llatina. No escatima cap sortint. Un altre exemple de la destresa lingüística de Calders és que en un moment determinat de la novel·la un dels personatges fa servir el gràfic verb "desdinerar-se" per dir gastar molts diners. En fi, no vull allargar-me més. Seria convenient però que aquells que ens dediquem a la difusió de la llengua i de la literatura no tinguéssim tanta por a l'hora de presentar al gran públic les obres mestres de la història del saber.

NON, RIEN DE RIEN

Diumenge passat Joan de Sagarra escrivia a les pàgines centrals de La Vanguardia (aquelles que en Quim Monzó anomena de color salmó) que havia anat a una llibreria determinada de Barcelona a preguntar quins llibres tenien de l'escriptor francès François Mauriac. Com que van dir-li que no en tenien cap, va aprofitar per carregar contra la incompetència de les llibreries i contra aquella idea que ja fa tant de temps que ens repeteix que la cultura francesa a Catalunya té cada cop menys adeptes. Tot excusant-li la seva habitual pedanteria, he de dir que té part de raó (i recalco "part").

Fa cosa d'un mes que es va inaugurar la llibreria Bertrand a la Rambla de Catalunya de Barcelona. Ja vaig dir en un escrit de fa també un mes que la llibreria era un espai prou ample però que hi havia moltes novetats. Doncs bé, la Bertrand té una secció de llibres en anglès i en alemany però no en francès (o almenys jo no la hi vaig veure. El senyor Sagarra tampoc). Recodo que dies després de constatar aquest fet em va tornar a venir al cap una pregunta que m'havia fet moltes vegades anys enrere: Com és que la gent que llegeix o escolta música prefereix llegir o escoltar música abans en anglès que en francès? Independentment del fet que part d'aquesta gent hagi après l'anglès a l'escola i no pas el francès com havien fet generacions anteriors, jo plantejava el dubte des d'un altre punt de vista i deia que: de la mateixa manera que a un holandès li pot ser més fàcil d'entendre l'alemany que, posem per cas l'italià, perquè no ha de passar el mateix amb un català amb la llengua francesa? Bé, jo que tinc alguna noció d'anglès i de francès, crec que em costa menys entendre el francès (acadèmic eh! entenem-nos. No parlo del francès argòtic i popular- això donaria per cinc o sis escrits més-) que l'anglès per molt que en el meu cas la meva segona llengua (o tercera?) que feia a l'escola fos l'anglès. La sintaxi de l'anglès per mi és summament incòmoda, m'és més còmoda òbviament la del francès (que quedi clar que respecto les dues llengües i m'agraden per igual). Doncs plantejant-ho així, com és que la gent (catalanoparlant o castellanoparlant. Llengües romàniques com l'italià, el portugès, el romanès i el francès) consumeix avui en dia més productes en anglès que en francès? Doncs bé, el desllorigador a aquests dubtes el va trobar aquest company que de tant en tant he citat i que és una de les persones de les quals més em refio en aquesta vida per la seva saviesa sense límits. "Doncs això passa perquè Carles-em deia- el món anglòfon és la Meca". Ras i curt. Sí senyor (recorda que t'he de fer un monument). Avui en dia Londres i Nova York (principalment) són el paradís. La gent que llegeix en altres idiomes preferirà agafar un volum de Dickens editat a Penguin que un volum de Proust editat a Folio; la gent que escolta música en altres idiomes preferirà escoltar Van Morrison (posem per cas) que Brassens; i la gent que va a veure pel·lícules en versió original anirà a veure segurament abans l'última pel·lícula de Clint Eastwood que la darrera comedieta d'Agnès Jaoui. Clar i català: l'imperi consolidat davant de l'imperi en decadència.

De totes maneres, encara ara (tot i saber en el fons que aquesta reflexió que em va fer el meu company és ben evident) no puc entendre com per exemple a les botigues de discos arriba tan poc material (o si més no en clara desproporció) que no sigui en cap altra llengua que no sigui l'anglès, el català o el castellà (de música en italià o en portuguès n'hi ha molt poca i en alemany... voleu dir que hi ha res?. Bé, sí, ara a l'FNAC hi ha algun disc de Nina Hagen i de Kraftwerk). Centrem-nos però en el cas del francès. Jo que consumeixo música de diversos estils i en diverses llengües (he de dir que dec també a aquest amic meu pràcticament tot el que sé de música. Les coses com siguin. La veritat és que el seu cervell és una autèntica discoteca!) he pogut constatar que a les botigues del centre de Barcelona hi ha sempre el mateix pel que fa a la música en francès: els clàssics (Brassens, Brel, Ferré, Piaf, Aznavour, Bécaud, etc.) i alguna coseta de músics actuals (Dominique A, Françoiz Breut, Benjamin Biolay, Camille, Vincent Delerm , Rénaud i para de comptar) però al mateix temps no arriben un seguit de músics prou acceptables i de molt variats estils (Mano Solo, Les Têtes Raides, Loïc Lantoine, David Delabrosse, Bénabar, Jean-Louis Aubert, i un llarg etcètera). Hi ha qui m'ha dit que aquesta gent no són importables posat que el que diuen a les cançons fa referència a llocs, persones, situacions molt locals. M'explicaré. De cara a la recepció d'un artista és més fàcil que qui escolta un disc de Lou Reed se senti més proper a la seva ciutat de Nova York que no pas qui escolta un disc del gran músic francès Mano Solo quan parla de la Rue Botzaris de París. Bé, no hi acabo d'estar del tot d'acord. En qualsevol cas, penso que a França hi ha molts cantautors i molts grups que són del tot exportables (i no només ho dic jo. He parlat amb gent que també ha escoltat aquest material que pensa de la mateixa manera). Un d'aquests grups és la banda de rock-folk Les Têtes Raides (Els caps rígids). Les Têtes raides van néixer a París a finals de la dècada dels vuitanta. Els primers discos eren d'un to marcadament punk (amb ritmes accelerats i lletres compromeses) però amb el temps el grup va anar derivant cap al reagge, l'ska i la música d'arrel tradicional amb la mescla de la musette més típicament parisenca. Christian Olivier (veu, acordió i guitarra) i companyia s'han caracteritzat també per les versions que han fet de peces de Brel (Les vieux), de Brassens (Pauvre Martin) i de Rénaud (L'Hexagone) i el fet de posar música a poemes de Robert Desnos (L'amour tombe des nues), de Boris Vian (Je voudrais pas crever) o de Stieg Dagerman (Notre besoin de consolation est impossible à rassasier). Evidentment, tot això no és res que no s'hagi fet en d'altres països i és lògic que de grups com Les Têtes Raides a tot arreu en trobaríem a cabassos; però alerta! jo sóc partidari que si el grup és bo no és en absolut sobrer dins del panorama musical. En qualsevol cas Les Têtes Raides no només no són sobrers sinó que són també perfectament exportables (crec jo). Ara que tothom fa servir la mula per obtenir música (de malalts com jo que encara comprem els discos cada vegada en queden menys), no sé si algun dia arribaré a trobar tot aquest material musical en francès a l'FNAC (empresa francesa per cert) o bé això és somiar impossibles. En qualsevol cas adjunto tres vídeos i cadascú que jutgi, que pensi el que vulgui i que visqui tranquil.

http://www.youtube.com/watch?v=jRdxdpjVaUw&feature=PlayList&p=427069FAD0565885&playnext=1&playnext_from=PL&index=45

http://www.youtube.com/watch?v=F0n36RQ3eJ0

http://www.youtube.com/watch?v=UZP090aMdsg

DEU ANYS EN SILENCI

A vegades la vida és un cúmul de coincidències. Ahir parlava, tot servint-me d'unes declaracions d'Antonio Tabucchi, del silenci i de l'immobilisme del poble italià davant dels atacs constants a la llibertat d'expressió per part de Silvio Berlusconi. Doncs bé, avui llegeixo un text esplèndid de José Agustin Goytisolo pertanyent a l'extraodinari volum d'articles de premsa editat per Galaxia Gutenberg que du per títol Más cerca. Artículos periodísticos i que em serveix per acabar de completar tot el que comentava ahir.

L'edició i el pròleg són de Carme Riera i la veritat és que són tot un luxe. Els artícles són curts però clars i contundents. Llàstima que José Agustín Goytisolo no sigui viu (aquest any en fa deu que va morir) per continuar denunciant les injustícies de tota mena. El seu silenci evident no impedeix però que puguem gaudir dels seus textos brillants i sobretot tan vàlids en aquests temps que corren. Reprodueixo sencer l'article que obre Más cerca i que exemplifica tan bé qualsevol mena d'expressió de l'abús de poder (i les reaccions que aquest abús provoca), com passa amb el govern de Berlusconi.

SILENCIO Y MIEDO

"No he de callar, por más que con el dedo,/ya tocando la boca, o ya la frente,/silencio avises o amenaces miedo". Quevedo, en su "Epístola satírica y censora", se enfrenta a quien obliga a callar y a quien amedrenta. Avisar silencio, con el dedo índice en vertical sobre los labios, en señal dictatorial, antidemocrática. Equivale a no dejar que se escuchen o lean las razones adversas del poder, levantando tremendos griteríos parlamentarios o intoxicando a la opinión pública mediante sinrazones, en los medios de comunicación dóciles, o intentando acabar con los que discrepan.

Representar miedo mediante el gesto del índice en la frente, como un arma, puede sustituirse por amenazas públicas o privadas, ya sea personalmente, ya mediante una especial llamada telefónica. Así, imponiendo silencio o asustando al adversario, se pretende lograr una opinión unánime, un amilanamiento general ante un poder sin oposición, que en este país ya conocimos en su forma más pura y dura.

Aceptar el silencio y someterse al miedo es denigrante para la sociedad y mortal para la democracia. Sigue Quevedo: "¿No ha de haber un espíritu valiente?/¿Siempre he de sentir lo que se dice?/¿Nunca se ha de decir lo que se siente?". Callar ante una falsedad o un abuso de poder, por temor, es silencio cómplice.