Avui t'he vist tot desangelat. No m'has reconegut; natural. Encara recordo quan el meu germà i jo érem nens: tu i la teva dona us afanyàveu a saludar-nos cada vegada que ens veieu enfilar el carrer de l'Oblit de camí cap a l'escola. No ens coneixíeu de res a nosaltres dos, però coneixíeu la mare i ja n'hi havia prou. M'explicaven a casa que durant els durs anys cinquanta vau passar massa necessitats i que una tieta meva us donava la robeta pel vostre nen, en Jeromín, que havia quedat petita al seu fill. M'explicaven també que en Jeromín va coincidir l'escola amb un altre parent meu i que com que les dues famílies ja es coneixien els dos nens van travar amistat des del primer dia. M'expliquen que tots dos anaven d'una casa a l'altra, que compartien cotxets, cromos de la lliga de futbol i còmics d' El Capitán Trueno.
Però avui t'he vist desangelat i sol. Fins no fa pas gaire ella t'acompanyava. Xacrosa i amb l'esquena encorbada, en prou feines podia caminar i ja no tenia forçes ni per subjectar la bossa; sempre la hi duies tu al braç dret perquè a l'esquerre, plegat en un angle de noranta graus, s'hi recolzava ella. Avui el braç dret el duies lliure i l'esquerre a la butxaca. La vida ara per tu ja només és una plàcida espera cap a la mort. T'he vist desangelat però no trist. La teva cara semblava dir que mira jo encara sóc aquí, orfe, mancat d'ella que tant m'estimava, però sóc aquí. No et sé veure sol Murillo, no et sé veure sol; encara no. En entrar al metro m'he de treure un kleenex de la buxaca i eixugar-me els ulls tot dissimulant perquè ningú no em vegi plorar.
Aquestes dues peces són per tu Murillo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada