Aquest cap de setmana ha estat el cap de setmana de la incertesa metereològica (ara plovia ara parava de ploure, ara feia un sol que esclatava i després me'l tapaven els núvols, ara feia una calor que amansia la fera més fera-valgui la redundància- i després bufava un ventijol fresquet i balsàmic però que si havíeu de suportar-lo gaire estona us podia fer agafar un bon refredat). Ha estat també el cap de setmana dels guiris vinguts dels llocs més diversos d'Europa que per uns dies s'han ajuntat amb els estudiants-erasmus que envaeixen anualment la Plaça Reial i omplen a vessar el bar Glacial o el Jamboree. I han vingut per passejar-se pels voltants de la Sagrada Família i La Pedrera, per mamar cervesa barateta, per prendre substàncies al·lucinògenes i lliurar àrdues batalles en catres de desconeguts i, de pas, moure l'esquelet al Festival de música electrònica Sonar. Jo hi havia d'anar però la feinada dels exàmens i de les correccions d'aquest final de curs han fet que anés aparcant el dia en què havia de fer el més senzill: comprar les entrades. Ja fa cosa d'un any que vaig començar a interessar-me per la música electrònica; de fet, crec que m'hi va anar portant el món del pop amb gent tan mítica com els Pet Shop Boys (de qui per cert us recomano el tema Did you see me coming, del seu nou disc Yes; http://www.youtube.com/watch?v=fQct3C0HDtI) o com el gran Moby (parent llunyaníssim de Herman Melville-autor de Moby Dick i Bartelby l'escrivent. http://www.youtube.com/watch?v=JH63fTLEEm8). Però també he tibat el fil de gent com ara el grup francès Mobiil (http://www.youtube.com/watch?v=Z6b5ME1ERH8). Acostumat a tenir més o menys clissats els músics més coneguts del ram, aquest any coneixia ben poca gent dels que hi havia programats; de fet, només havia sentit alguna cosa del grup anglès Laroux (http://www.youtube.com/watch?v=JZ1Mi77nogQ).
El que m'ha sorprès (relativament) però és llegir als diaris que ahir al bell mig del festival, com un pop en un garatge, hi havia en Pau Riba i hi feia un concert!. Com? què? en Pau Riba al Sonar? D'entrada pot estranyar-nos força però si anem seguint-li la trajectòria musical no ens sorprendrà tant, ja ho veureu. El primer disc del nét del sant baró Carles Riba (que nostre senyor el guardi en la glòria de Súnion!), Dioptria (1970) va suposar un trencament total amb la música que es feia al país en aquella època de protesta i de "Nova cançó". La psicodèlia havia arribat a Catalunya al més pur estil Pink Floyd. Després, amb Jo, la donya i el gripau (1971) i que Riba va enregistrar a Formentera, va connectar amb l'essència del so hippy que amania unes cançons d'arrel tradicional. A continuació venien dos discos molt semblants: Electròccid àccid alquimístic xoc (1975) i Licors (1977), de tall (ara amb plenitud) marcadament psicodèlic i amb un Pau Riba que era físicament un clon de Frank Zappa. L'any 1981, el nen es tallava les xolles i gravava amb Toti Soler un disc d'amors i desenganys amb essències regge i amb un títol amb anagrama inclòs, Amarga crisi (la Marga i la Cris es veu que havien estat dos amors del nostre protagonista). Aquesta etapa, la dels vuitanta, va ser l'etapa més literària de Riba i la connexió amb d'altres músics (va col·laborar amb Maria del Mar Bonet) la va culminar amb el llibre-disc Transnarcís (1986). I ja en ple boom del rock català, en Pau va decidir ajuntar-se amb Pep Sala per coproduir plegats Disc dur (1993), un treball amb un component rocker marcadíssim. En un intent (semblava) de fer les paus amb la seva família que tant havia "maltractat" a Dioptria, l'any següent en Pau editava De Riba a Riba en què musicava poemes dels seus avis. Després vindria Astarot universdherba (1988) (un disc, que per cert, es venia dins d'una llauna!) que consistia en l'enregistrament en una edició del Canet Rock en què Riba hi recitava un llarguíssim poema de ressons al·lucinogenopsicodèlics. I ja per acabar, en els dos últims discos (Nadadles-2001- i Virus laics-2008-) el nostre "artista" tornava a la reinterpretacció de temes tradicionals i a la creació de temes propis amb un marcat to de provoació i amb la incorporació de nous sons, de nous experiments musicals i tot servint-se, sobretot a Virus laics, de la seva vessant més propera al joc de paraules (recordem que ja havia fet experiments verbívors al seu llibre Al·lolàlia). En definitiva, Pau Riba ha estat sempre un músic polifacètic i à la page amb les tendències que es portaven en cada moment. No es estrany doncs que hagi estat convidat al Sonar. Ara per ara, Riba és un artista que s'ha atrevit a servir-se puntualment dels nous progressos en música electrònica i no li ha quedat malament i que ha treballat amb grups dels més diversos estils per innovar en cada pas que feia. Llàstima que "el nostre públic" li faci sempre tan poc cas.
Enllaço la impagable i original interpretació del tema Licors que va fer al Canet Rock l'any 1974. Els que no hàgiu sentit mai la cançó no penseu que el tema i ell mateix són d'allò més estrambòtics (que també!) i escolteu bé la lletra que és prou divertida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada