Després de dinar faig un cafè i un cigarret de picadura a la cafeteria Mama de la Plaça Maragall (una de les cafeteries més acollidores del barri, diguem-ho clar). El temps és esplèndid i tot i que llu un sol ben potent, no fa gens ni mica de calor. Em relaxo doncs amb el cafè i el cigarret i em submergeixo en la lectura de Mil nou-cents vuitanta-quatre de George Orwell. Per un moment però retorno d'Ocèania quan sento que la propietària del local, uruguaiana de naixement però argentina d'adopció (que diria el mestre Rubines), diu a un client amb el seu seseo tan característic que cuando llegué aquí me extrañó muchísimo esta fiesta que ustedes celebran con petardos. Allí en Argentina existe algo parecido pero jamás tiramos petardos. El client li respon que aquí sí, sí, tiramos petardos para celebrar la llegada del verano pero... se ha fijado que este año a estas horas no se oye tanto ruido como años atrás? Hace cinco o diez años el barrio era explosivo! Em sorprèn que l'home faci servir l'adjectiu explosivo; se m'acut que si en un moment o altre em passa pel magí dir-li a algú que visc en un "barri explosiu" pugui pensar-se que la meva zona és un polvorí gegant i que per tant no vulgui venir-me a veure mai per por de prendre mal. Bé, tornem a allò que ens interessa. Havíem deixat penjats el client i la propietària de la cafeteria. Doncs bé, ella que li respon que claro, claro; antes la gente que tenía dos o tres hijos, cuando llegaban estas fechas compraban petardos y los chicos se divertían y saltaban por encima de las fogatas pero sabés... ahora con la crisis; viste! Están tan caros! Dedueixo que evidentment, parlen dels petards. Com que jo ja fa molts anys que no faig el carallot amb les piules i les bombetes a la mà, no sé a quan va el quilo de petard. El que sí que és cert, perquè ho he comprovat in situ, és que aquest any, a quarts de set (que és quan escric l'article) no se sent volar ni una mosca! El barri és un oasi de pau. No se sent cap piula, cap coet. Res de res. Recordo que altres anys el terrabastall a aquestes hores era estentori i, si eres al carrer, t'havies d'afanyar a esquivar la canalla que et tiraven les piules als peus. Veig però que a la Plaça Maragall de gent n'hi ha molta; sobretot adolescents que ja estan de vacances i que aprofitaran aquesta nit per fer, qui sap, el pas decisiu d'acostar-se a la noia o al noi a qui ja fa temps que tenen clissat o clissada.
En fi, la crisi que tot ho empudega! Ja tenia raó ja la dona de la cafeteria! Aquesta nit doncs, si no se'ns apareix un Iniesta a darrera hora, més d'un gos voldrà que aquesta crisi no s'acabi mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada