Fa temps li vaig sentir aquesta expressió a Josep-Lluís Carod-Rovira i a hores d'ara encara tinc dubtes de fins a quin punt és gaire normativa en català. Si ens atenem purament al significat de l'expressió "anar-li al darrere amb un flabiol sonant", independentment de si en utilitzar-la fem un calc d'alguna altra llengua, hem d'entendre que ens referim al fet de seguir algú o alguna situació a cegues, és a dir, sense pensar. Així és com m'he pres últimament la música (fixeu-vos que aquest mes no paro de parlar-ne ja sigui per un all o per una ceba) al darrere de la qual hi he anat tocant tant el flabiol que en certes ocasions les peces que escoltava m'han submergit fins a cotes impensables en un mar de pensaments assimilables a les pròpies experiències vitals (a tall d'exemple, puc dir que estic començant a emmalaltir amb la peça d'aquest grup escocès http://www.youtube.com/watch?v=O3CkfvYMCWM de pop que Jaume Subirana em va fer descobrir a través de la lectura del seu blog); però d'això en parlaré més endavant, això serà després (que diu en Molina postís). Aquest embruix que exerceix sobre mi la música em porta a vegades a enganxar-me a peces mítiques com ara aquesta: http://www.youtube.com/watch?v=eYwKGDe7AnQ de sonsònia encomanadissa però amb lletra carrinclona i fins i tot ofensiva (i amb raó) per molts col·lectius (Some people call me the space cowboy/some call me the gangster of love). En d'altres ocasions aquestes consideracions arriben a convertir-se en una arma de doble tall que fa que no sigui mai al lloc adequat. Per exemple, ahir a la nit, per comptes d'anar a veure un alumne italià amb qui tinc molt bona relació i que punxava en un bar de Ciutat Vella o bé, en comptes d'anar a sentir el gran Nick Cave a l'Aliança del Poblenou com llegia fragments de la seva nova novel·la La mort de Bunny Munro o com entonava peces com el seu darrer gran tema: http://www.youtube.com/watch?v=7kV5XkBQsKU, donques jo era en un concert acústic al bar Elèctric de Gràcia que em va deixar més aviat fred (els meus apreciats companys músics que llegiu això perdoneu que opini d'aquesta manera; no em refereixo a la tècnica musical que gastaven els músics d'ahir -òbviament el fet de no ser jo músic no em permet parlar-ne de manera crítica- sinó a la impressió que em van fer i, què voleu que us digui, ho tinc massa sentit allò que feien aquells tres xicots!). Sort que ahir la companyia, com sempre era més que excel·lent.
En fi, que com de costum (i ara tinc al cap Nick Cave) els grans esdeveniments musicals m'enganxen amb els pixats al ventre i quan em disposo comprar entrades per anar a veure un tòtem ja no en queden. Conclusió, que encara em falten molts cursos de solfa per encertar la melodia adequada del flabiol.
PD: Acaba de sortir. Aquesta (entre d'altres) sí que és una obra mestra per la qual val la pena perdre el món de vista. Caldrà estar alerta per quan el cantautor francès Benjamin Biolay vingui a mostrar-nos altre cop a Barcelona la seva sofisticació musical. De moment, aquí tenim la peça més emblemàtica del seu nou disc, La superbe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada