ELS VEÏNS

"L'altre dia, mentre m'afaitava, vaig descobrir-me una altra cara. I no m'era pas desconeguda, s'assemblava a la d'un veí meu que no puc veure, un home insuportable amb el qual ens barallem a cada pas. Des d'aleshores em tinc mania i m'odio, ja no em puc quedar sol amb mi mateix!

"Miratge"; Pere Calders

Poc després de la mort de la tia Palmira, vaig saber que, pobra dona, m'havia donat en herència un pis enorme a l'Eixample, lluminós i amb un espai tan inabastable que fins i tot l'explorador més intrèpid del món s'hi perdria. L'Eixample! El barri que havia somiat des que era estudiant quan projectava al meu magí sopars amb vi i formatge i inacabables discusions sobre cinema, música i literatura. Vaig quedar entesos amb uns parents meus que van quedar-se el pis on vivia fins aleshores (un pis situat en una zona força inhòspita de la ciutat però molt còmoda, per altra banda) i vaig anar a buscar les claus de la meva nova llar a casa de la germana de la tia Palmira que vivia un parell de travessies per sota del carrer on jo havia d'anar. Només de veure'm em va fer passar i em va oferir un got de mistela i quatre galetes:

- Doncs sí noi, sí. Pobreta, qui ho havia de dir, tan jove! Si sembla que no pugui ser, fillets de Déu! Oh, i que fa una setmana encara trescava pobra Palmira, que m'anava a buscar aquestes galetes que ara rosegues al colmado del senyor Enric... sí home, no siguis betzol, aquell senyor que a tu i al teu germà de petits sempre us feia una moixaina o altra quan entràvem a seu local!

La germana de la tia Palmira, si badaves, t'engaltava un discurs propi d'un militar sud-americà que, si no tenies la valentia de saber aturar a temps et queia al damunt com una llosa de cementiri.

- Tieta, hauríeu d'anar fent via que de segur que deveu tenir feina.

- Sí, noi, sí. Veus, això de garlar pels descosits m'ho va ensenyar la teva tia al cel sia- i aleshores t'engegava una filípica contra la seva germana difunta que, esclar, amb més motiu havies de tornar a tallar de manera educada.

-Tieta....

- Ja callo, ja callo. Bé, aquí tens les claus del pis però compte, t'he de dir una cosa que la Palmira volia que sabessis perquè ella, abans de morir, ja tenia claríssim que volia que el pis fos per tu. Veuràs, la pobreta sempre explicava que d'un parell d'anys ençà s'havien instal·lat al pis del seu davant, al mateix replà, una parella jove i amb qui tinc entès que havien tingut més d'una enganxada. Em fa l'efecte que encara hi són, jo els he vist i ja et ben asseguro que la Palmira sabia de què parlava. Ell es veu que és, com ne diuen... programador informàtic i, àngela maria, va vestit com si l'hagués abillat sa mare; només et diré que a l'estiu em du una mena de banyador verd i groc, una samarreta vella i gastada, unes sabates nàutiques i uns mitjons de rombes apujats fins al queixal del seny. I d'ella, Jesús! és una dona sense ofici ni benefici; treballa d'escarràs cada nit, pobrica! Oh i és ben lletja pobra xicota, que té uns darreres monumentals i no s'afaita el bigoti!-

Jo, lògicament ja en vaig tenir més que prou:

- Perdoneu que us ho digui tieta però riure's dels defectes dels altres, considero que és d'una baixesa remarcable.

- I ara! Bé, tu mateix; ja t'ho trobaràs.

- Jo només us dic que em sembla molt trist que pretengueu justificar el malestar de la tia Palmira amb la manera de fer i de vestir d'aquesta gent de què parleu.

- Bé, bé. Repeteixo que ja t'ho trobaràs; que aquesta gent gasta a més a més uns modos que fan posar els cabells de punta. Que consti que t'he avisat!

Vaig prendre les claus i vaig sortir del pis tot d'un plegat. L'endemà, vaig acabar d'empaquetar quatre llibres i quatre discos que em faltaven i vaig quedar entesos amb un company que tenia una furgoneta i que em va ajudar a fer el trasllat. La primera setmana al pis la vaig dedicar a netejar-lo de dalt a baix, a treure'n la pols, a escombrar-lo i a fregar-lo a fi de deixar-lo net com una patena i, finalment, vaig anar desfent-me d'alguns objectes i fotografies d'avantpassats de qui jo ni en sabia el nom i que la tia Palmira, sentimental de mena, havia anat emmagatzemant. Algunes de les coses les vaig llençar (els objectes que jo considerava més inservibles) i d'altres, sobretot els fòtils més religiosos (la tia Palmira era molt devota), els vaig lliurar al mossèn de la parròquia del barri. El vuitè dia després del trasllat vaig reposar em sembla que de forma merescuda. Em vaig obrir una beguda refrescant, em vaig descalçar i em vaig arrepapar al sofà mentre rumiava tot allò que m'havia dit la germana de la tia Palmira sobre els veïns. Quines exagerades!-em repetia per mi mateix- de ben segur que no n'hi ha per tant. Jo ja els coneixia tant en l'una com en l'altra la seva immensa capacitat per treure les coses de lloc i per fer-les més grosses de com en realitat eren. Mentre em perdia però en aitals cavil·lacions va sonar el timbre de la porta. Em vaig tornar a calçar, em vaig cordar el botó dels pantalons i d'esma, vaig anar a obrir. Al meu davant hi havia un home escabellat que duia unes ulleres exageradament grosses d'un model antic que almenys tenia vint anys:

- Hola bon dia, sóc en Prudenci, el veí de davant vostre.

- Hola Prudenci -vam encaixar-, tant de gust de saludar-vos. Com esteu?

- Doncs no gaire bé, la veritat!

- I això?

- Mireu, perdoneu que us sigui sincer però ja fa una setmana que la meva dona i jo sentim un barrim-barram insofrible provinent del vostre pis i esclar, no podem dormir.

- Vaja, sí que ho sento; però ben mirat, els dies que he estat traginant objectes no ho he fet pas de nit.

- Ja ho sé, però heu de saber que la meva dona treballa de matinada i que al matí ve molt fatigada a casa. Només li falta que hagi de sentir-vos a vós de grat o per força arrossegant mobles amunt i avall.

- Ep mestre, que de mobles no n'he arrosegat pas cap jo aquests dies!

- Tant és. La qüestió és que el soroll que feu és infernal i d'aquesta manera és molt difícil que hom pugui conservar la serenitat, oi que m'enteneu?

- Claríssimament. Voldria excusar-me de les molèsties que hagi pogut ocasionar-vos.

- Penseu que en aquesta escala tothom es comporta i que seria molt trist que ens haguéssim d'enfadar més del compte vós i jo.

Vaig tancar la porta mentre al pensament se m'hi acumulaven tota mena de maledicions i improperis contra el meu veí. Va ser leshores quan vaig començar a adonar-me que la tia Palmira no anava del tot desencaminada.

Aquella nit vaig anar a dormir força tard, a quarts de tres em ficava al llit després d'haver estat treballant una estona. Només tapar-me amb el llençol vaig sentir un plor amb un xiscle d'allò més estrident provinent de casa dels veïns. Com que els plors persistien vaig acostar l'orella a fi de parar més atenció. A cada pausa que feien els crits d'una criatura (que d'altra banda no semblava ser-ne tant posat que ja articulava frases senceres i, sobretot insults feridors) sentia els crits estentoris d'en Prudenci: -Estigues quiet, refotre! No vols dormir, carallot? Que vols que et foti un cop de maça a cap? El brams van durar una hora i mitja ben bona però jo no vaig dir res. L'endemà al matí, ben d'hora, em va despertar el timbre de la porta. En obrir vaig trobar-me als nassos una dona de proporcions desmesurades:

- Hola, bon dia, sóc la Prudència, la dona d'en Prudenci- he de reconèixer que se'm mig escapava el riure per sota el nas.

- Hola Prudència-vam encaixar-, tant de gust de saludar-vos. Com esteu?

- Doncs no gaire bé, la veritat!

- I això?

- Doncs us seré franca. Em sembla que el meu marit ja us va comentar que treballo de matinada.

- Sí, certament.

- Jo demano que a l'escala hi hagi certa tranquil·litat a aquestes hores i que se'm respecti el son.

- No heu de patir, treballo cada matí i....

- Ja, ja però avui és dissabte i jo aquesta nit passada he treballat a desdir. Això vol dir que en dissabte no vull sorolls, ni estris en marxa, ni rentadores funcionant ni qualsevol cosa que em pugui posar els nervis de punta, oi que m'enteneu?

- Bé, en tot cas, permeteu-me que us digui la meva. Si faig anar o no una rentadora a una hora o una altra ho he de decidir jo, no us sembla?

- El que em sembla és que vós i jo tindrem més d'un problema si no comenceu a canviar unes quantes coses.- Pel cap em ballava que si perdia la paciència potser seria capaç de dir-li que la seva criatura (que ja no n'era tant) s'havia passat la nit esbramegant com si l'estiguessin escorxant de viu en viu. Però vaig callar.

El soroll, els crits i els plors van anar sent habituals a casa la Prudència i el Prudenci i cada dia pujaven una mica més de to i de volum. Al mateix temps, a més a més i de manera totalment incomprensible, es van anar multiplicant les queixes contra mi: que si posava la música massa forta, que si tancava la porta amb massa embranzida i feia massa retruny, que si em dutxava massa tard i que sentien el soroll de l'aigua cada dos per tres, que si el fum del que fregia se'ls escampava pel pis i anaven tot el dia amb la roba empudegada per culpa meva, que si parlava massa fort quan tenia visites i que gemegava massa quan tenia contacte carnal amb alguna parella, que si les meves sabates repicaven massa fort a terra i sobretot, que esternudava amb un volum de decibels excessiu.

Un dia que era a la cuina amb un ganivet a la mà vaig pensar de fer una carnisseria: entraria a casa dels meus veïns, en faria trossos i me'ls cruspiria amb un bon estofat. Resignat i pensant que un cop al ventre encara se m'indigestarien, vaig decidir plegar veles i vaig fer un cop de cap. Vaig trucar al meu company transportista i després de ben untar-lo de pistrincs li vaig demanar que em traslladés d'immediat a una casa a la muntanya a la vila on havien nascut els meus avis i on només hi anava algun estiu. Només instal·lar-m'hi vaig ser menja preferida dels mosquits, les abelles i tots els insectes agressius del camp (em devien veure la cara d'urbanita fleuma) que van decidir fiblar-me la pell sense cap mena de consideració. Vaig contraure una malaltia que el metge del poble era incapaç de determinar però em va recomanar repòs durant un parell de setmanes. Al llit estant, em venien a veure companys d'infantesa i alguna "novieta" que havia tingut al poble. Entre tots m'animaven, em feien riure i em deien que aviat em recuperaria i que podríem, malgrat l'edat, tornar a sortir plegats a fer mal, com quan érem petits. D'altra banda, també em deien que les dones grans del poble parlaven de la meva malaltia com si me n'hagués d'anar a l'altre barri d'un dia per l'altre. Efectivament era així: un dia que ja em trobava millor, mentre passejava pel jardí de la casa, vaig veure dues senyores aturades just al llindar de la porta d'entrada; jo era amagat darrere les fulles de la parra que ocultava en part la torre cosa per la qual a aquelles dones els era materialment impossible de veure'm. Vaig poder sentir com es recreaven en la meva malatia i com deien que si en comptes d'haver fet creu i ratlla de jove amb la fe cristiana, ara això no m'hauria passat i que si estava com estava era perquè Déu Nostre Senyor m'havia ben castigat. Quan vaig estar del tot recuperat i ja podia anar a comprar al poble, m'havia d'aturar a cada cantonada i sentir allò de: caram, ja esteu bé? i ara! què us va passar criatura? que era molt greu el que teníeu? i que ho devíeu passar malament oi angelet? Era un no parar. En tornar a casa vaig anar directe al traster i vaig desenterrar una carrabina d'un meu avi amb la sàdica intenció de començar a repartir estopa a tort i a dret. De cop però, mentre enllustrava l'estri vaig adonar-me de l'animalada que estava a punt de fer i el vaig deixar amb compte a terra. Vaig pensar que la vida al camp no estava feta per mi, que jo era home de ciutat però, esclar, no podia tornar al pis de la tia Palmira per heure-me-les de nou amb el matrimoni prudent! Resolut, vaig preparar-me una maleta amb una camisa, uns pantalons, uns mitjons, uns calçotets i quatre estris d'higiene personal i vaig sortir del poble a peu. Com que era molt a prop de la frontera amb França vaig decidir passar-la tot xino-xano; havia tret força diners i estava decidit a canviar de país. Al primer poble que trobés buscaria allotjament i rumiaria què havia de fer. Quan ja duia mitja hora de camí, vaig sentir un clàxon i una veu masculina:

-Hòstia de Déu! Què hi fots tu aquí!- era el meu germà que anava en cotxe cap a Suïssa on havia de fer unes xerrades en una universitat.

- Mira, no ho sé! Acabo de marxar de la torre i abans havia sortit esperitat del pis de la tia Palmira per un problema amb uns veïns. És una història molt llarga.

- Doncs res, home. Escolta... però cap on anaves ara.

- No tenia cap destinació pensada; pretenia fer nit al primer poble que trobés.

- I ara! Puja, carallot. Aquests dies m'allotjaré a casa d'uns amics a Suïssa i no crec que els faci res que hi arribi acompanyat.

Vaig prendre'm aquells dies com unes vacances paradisíaques; el paisatge suís s'ho valia però per damunt de tot s'havien acabat els retrets, els crits, els plors i, en definitiva, el soroll. M'estava a la terrassa del pis dels amics del meu germà quan de sobte va sonar el timbre. Com que a casa no hi havia ningú a causa de les jornades de xerrades a la universitat, em va tocar d'anar a obrir. La meva sorpresa va ser majúscula en veure un home escabellat que duia damunt del nas unes ulleres exageradament grosses i d'un model antic:

-Mireu, perdoneu que us sigui sincer però ja fa una setmana que la meva dona i jo sentim un barrrim-barram insofrible provinent del vostre pis i esclar, no podem dormir.

EL RETORN A LA FEINA

Et lleves, buides ventre i ronyons de les sobres del menjar i del beure del dia anterior, et rentes i t'empolaines (net, ben net com una patena) i surts a buscar els diaris. El quiosquer, que ha tancat tot el mes, et torna el canvi amb cara de fàstic mentre remuga entre queixals allò de dos que et fan cinc. De nou a casa, emplenes una cafetera (ben sadolla, ben sadolla, que n'hi ha d'haver per tot el dia!) i poses pa a la torradora. Engeges la ràdio i sents com el locutor del programa matinal diu allò de està comprovat que hi ha un 35 % de casos de persones d'entre 25 i 40 anys que pateixen la síndrome de després de la tornada de les vacances, casos que solen exterioritzar-se amb la irritabilitat, la depressió, la tristesa, l'apatia, etcètera. No ho aguantes més i apagues la ràdio, només faltaria que ara aquests galifardeus et fessin posar de mal humor. Quan el cafè és llest te n'aboques una mica a la tassa i reserves el que queda per després de dinar. A continuació treus les llesques de pa de motlle de la torradora i t'hi escampes mantega i melmelada. Obres el primer full del diari i constates que l'edició d'avui ja fa més bona cara que les diverses edicions dels dies passats i que almenys ara aquell feix de papers no semblen un mer opuscle informatiu. Comproves que ja s'han reincorporat la majoria de col·laboradors habituals de durant l'any: aquell escriptor de dretes que, això sí, està d'allò més compromès amb la causa política que el du a defensar amb les dents el seu petit país davant d'un altre que se'l va menjant de mica en mica. També ha tornat la periodista feminista que repeteix a cada escrit que tal dona va ser-li infidel al marit tot demostrant així una actitud molt pròpia dels homes; i no oblidem que ha reaparegut també aquell autor provocador que fa enervar la periodista feminista amb els seus arguments clarament masclistes i de mal gust tots en referència generalment a les formes corporals de les dones. Per últim, comproves que també hi ha un escrit de l'escriptor que segueixes amb devoció suprema, aquell home gran, educat i elegant que explica les seves experiències de la guerra i l'exili; tota aquesta patuleia hauria de ser així, penses; ja el veieu, aquest home fa setmanalment el seu article parlant de les seves coses sense immiscir-se sota cap concepte en la vida dels altres, prou feina té que perdre el temps, et repeteixes mentre remenes entre els discos del teu grup favorit de rock psicodèlic dels setantes. Decideixes doncs acabar de repassar el diari amb música (total, ara ja no et cal estar gaire concentrat en la lectura, ets a les pàgines d'esports). Un cop has plegat el diari atures el disc que escoltaves i decideixes canviar-lo per posar-ne un altre (també d'un grup dels setantes en què hi ha aquella peça tan esborronadora i que fas servir sempre d'estímul abans d'entrar a treballar (saps molt bé que és la cançó ideal) http://www.youtube.com/watch?v=hKUBTX9kKEo. I surts al carrer, amb la bossa i els patracols atravessada damunt del pit, en bandolera. Al metro busques el racó ideal a l'espai que hi ha entre l'acordió que enllaça els vagons i la porta d'entrada, t'hi encaixones al mil·límetre i comproves en passar per les parades que enllacen les línies (i en què, evidentent, hi ha més gent) que, com sempre, ningú no ha pensat de deixar d'empentar-se i de mostrar la seva amargor vital a fi de fer-se un lloc als vagons (l'estrès de la gran ciutat). Indefectiblement tornes a pensar en la mala maror que du la gent al damunt ara que ja se'ls ha acabat la bona vida del període vacacional; una mala maror que se'ls fa més agra si es té en compte que molts amb els que comparteixes viatge van amb el coet al cul, apressats, amb l'hora justa i neguitosos per no fer tard. Però tu no vols de cap de les maneres deixar-te imbuir per l'estat de nervis general; esclar que no coneixes la situació de cada cas d'aquells que viatgen amb tu al metro i per tant no podries o no hauries de fer hìpòtesis sobre les males actituds de la gent. No pots evitar però de pensar que et vindria de gust dir-los que realment som uns privilegiats, que tots mengem cada dia, que dormim cada dia sota cobert i que podem rentar-nos tant com vulguem però aquest argument et sembla no només esgotat sinó propi de gent més jove i encara no prou desencantada amb això de com funciona realment el món (al capdavall, cadascú es preocupa pels seus problemes, per molt irrisoris que puguin ser). Mentre rumies això, et passa pel cap fugaçment un article que va escriure aquell periodista polonès en un dels seus viatges a l'Àfrica (http://es.wikipedia.org/wiki/Ryszard_Kapu%C5%9Bci%C5%84ski). Recordes que deia que un dia era dins d'un autobús esperant que engegués i sortís cap al seu punt de destí, però el conductor no es decidia a arrencar. De resultes d'això, el periodista-narrador li preguntava tot contariat al xofer que com era que encara estaven aturats si ja era l'hora prevista per marxar i l'home li responia, amb una normalitat sorprenent, que no posaria en marxa l'autobús fins que no s'omplís.

T'asseus a la taula de treball i dediques uns minuts a les últimes reflexions: no pots entendre aquesta obsessió dels mitjans de comunicació i de la societat en general per fomentar l'estrès, per parlar sense aturador de com d'insuportable és haver de treballar (també has de dir que totes les opinions són respectables) sense tenir en compte que, és precisament parlant-ne que se'ns fan més feixugues les nostres obligacions laborals. Detectes a l'ambient com una voluntat de conscienciar que el fet d'estar angoixat, atabalat i irritable hagi de ser un requisit sine qua non si vols ser una persona normal i en acord amb els temps que corren. Potser que ens ho fem mirar.

LES VISITES

"Esperar una persona que hauria d'haver vingut i que no ve és una cosa desagradable; però encara potser ho és més esperar que s'acomiadi una persona que us empipa i que no té mai pressa".

Josep Pla

Recodes que a casa, molt de tant en tant, venien "les visites"; així, ras i curt, clar i català, amb l'article especificador davant del nom, "les visites". L'àvia tenia sempre al capdamunt de l'armari de la roba d'anar a missa (és a dir, la roba de mudar) una capsa de galetes de Camprodon pels senyors que havien de venir, únicament pels convidats. El meu germà i jo, trinxeraires de mena i culsdenjaumet recalcitrants, fèiem mans i mànigues per enfilar-nos a qualsevol sortint a fi d'abastar la capsa encimbellada. Si teniem sort i no érem enxampats pels ulls amatents de l'àvia, tan bon punt obteníem el preuat botí, fèiem una destrossa i una escabetxina de papers, cartrons i trossos de galeta colossals. Però ai las! si la gran mare flairava les malifetes i ens seguia, espieta, fins al quarto de l'armari de la roba d'anar a missa i ens ben atrapava cometent el furt, ja la teníem esbramegant-nos a l'orella que canalla! no toquéssiu pas les galetes, que són per les visites! Atuïts i capbaixos sortíem del quarto i ens n'anavem a cercar altres indrets on anar a fer mal.

Recoi, les galetes de Camprodon! Sempre allà al cim de l'armari! I tu que pensaves que bé vaja, com és possible que no les facin baixar aquestes llepolies si les visites no acaben de venir mai i que amb el temps que fa que crien malves a les altures... refotre!, ja et dic jo que seran ben rellentes i no es podran ni menjar, que ja no valdran res! Però no, les menges celestials estaven reservades per boques exquisides que feia temps que havien passat pel camí de la creu de cal dentista el qual s'havia ben encarregat de no deixar-los ni una dent dempeus.

I finalment arribaven. Oh i tant com sí que arribaven, "les visites". Feien un truc que sí, que sí, que quedem entesos, que d'aquí una horeta serem aquí. I l'àvia, que bé, que bueno, que us esperem eh macos i que després de penjar el telèfon tornava a asseure's a taula perquè encara no havia acabat de dinar pobreta, que aquells capsigranys es presentaven ben aviat, que no tenies temps de pair els dinars pantagruèlics de l'àvia. I efectivament, al cap d'una hora ja senties la sonsònia ronca de l'intèrfon que et matava el cuc de l'orella. I com que l'àvia vivia al primer pis, esclar, a bord de l'ascensor, "les visites" es plantaven a la porta de casa en qüestió de segons. I ja hi érem tots: la tia Palmira (nom molt escaient per a una tia) i l'"onclu" Baldiri (que deien que feia dotze pams, ergo: gastava unes altures babèliques) i ja em veig anant-los a rebre i com en fer-me una carícia al cap m'escabellaven sense pietat. I tot eren crits i petons a l'orella (com n'eren d'eixordadors!) i oh com creix aquest minyó! com creixes eh nano! que t'estiren per les mans i pels peus aquests teus pares? mira que si continues creixent, aviat els avions hauran de portar bocina! I això que era la cançó de l'enfadós, que au vinga, i va, i un altre cop, i cada vegada que venien la tieta Palmira i l'"onclu" Baldiri que feia dotze pams que havies de sentir el mateix disc ratllat.

I l'avi, pobre avi, que gastava una mala llet granítica que cada cop que l'àvia li deia que mira, que avui vindrà la Palmira i el seu home, que responia que cony, què hi ha de venir a fotre la Palmira aquí, la fotré daltabaix del balcó cago'n l'hòstia consagrada! I l'àvia que li responia que no m'agrada que reneguis així, pobra Palmira i que s'encarregava, missaire com era, d'exorcitzar els mecagondéus que proferia l'àvi amb un submís i aflautat "alabat sia Déu", la rèplica necessària per aplacar la blasfèmia (pobra dona!). I passeu, passeu, expliqueu-nos què es diu pel poble, va! I ja els teníem al menjador, plantats davant de la capsa de galetes situades estratègicament al bell mig de la taula, mil·limètricament ubicades al centre, encaixades al detall amb els quadres de l'estampat de les tovalles. Renoi, n'estaven tant de ben posades que semblava que brillessin i tot aquelles galetes! I llavors ja es podien menjar, però compte! primer que n'agafin els convidats canalla, que vosaltres en podeu menjar cada dia de galetes (mentida! mentida podrida!)! I la Palmira, que gastava roba ampla, que allargava el braç dret tot carnut i que en pinçar la galeta més bona de l'assortit deia que àngela Maria que això no em convé, nena, que ja m'ho diu el doctor que no puc fer excessos, que he de menjar amb sense sucre i amb sense sal! Però coi, no tenia prou mans la dona per encabir-hi les galetes que triava! I quan s'acabaven les bones, nosaltres que gosàvem fer prospeccions al segon pis de la capsa en cerca de les peces bones que hi havia a sota i altre cop, ja teníem els renys de l'àvia rere l'orella amb allò que nens, primer s'han d'acabar les de dalt, hombre ia!

Finalment i quan ens donaven permís, ens aixecàvem de la taula i ens n'anàvem a arrossegar per terra per jugar amb els ninots que embotíem en una bossa gegant d'El Corte Inglés. I de terra estant que sentíem el sermó palmirià que deia que nena, saps què? que la nena de Can Costa que es veu que va amb una altra noia! i que es veu que es fan petons i magarrufes! Mare de Déu del Pilar de Saragossa! on s'és vist això! (mare meva! com podies ser tan miserable Palmira!) o que, escolteu, escolteu, doncs que ara el rector té una majordona que va tota escotada i que va passant el plumero amb un remeneio dels darreres que és una vergonya! (apa, si no quedava clar com n'era de menyspreable la Palmira aquí en teniu una altra bona mostra).

I les hores passaven , es feien llaaaaaaaaaaaaargues que semblava que no s'haguessin d'acabar mai i tu que pensaves que bueno que un moment o altre deuen haver d'anar-se'n aquesta gent, oi? i aleshores, l'avi, que no havia pogut resistir la ferotge dialèctica de la Palmira i que s'havia passat la tarda entrant i sortint de les habitacions a fi de matar el temps, apareixia a quarts de quinze i, impassible, deia que au mare, anem a dormir que aquests senyors volen marxar.

EL METEORIT

Parent de Badalona o d'Istanbul,

tant si ets actiu com si fas el gandul,

en aquest nostre món sense demà

és molt difícil de guanyar-se el pa.

No et donaré ni el més petit consol,

et volaran un dia qualsevol.

Però entretant evita alguns transtorns,

posant-te ben cordats els pantalons

I beg your pardon; Salvador Espriu

Amable Repòs va sentir a les notícies que faltaven set dies justos perquè un meteorit de dimensions colossals col·lidís de ple contra la terra. L'aürt s'havia de produir exactament un dimarts en havent dinat i l'impacte, deien, tindria el focus principal precisament a Barcelona. Amable Repòs va tocar l'ase i va fer-se la reflexió que ara hauria d'anul·lar de grat o per força la visita a ca l'oculista el qual li havia de proporcionar un nou model d'ulleres que tenien la impagable propietat d'assecar-se en qüestió de segons en els dies plujosos. Amable Repòs va pensar que ja era ben bé ser persona amb propòsits deshonestos aquell a qui precisament ara se li acudia de llençar una pedra des de l'espai exterior; estava vist clarament que tal senyor o senyora no comptava per res amb l'opinió dels habitants de la terra. Va decidir conformar-s'hi i va emetre un sospir de resignació. Va allargar el braç vers la tauleta baixa del menjador, va agafar el paquet de tabac, va treure'n un cigarret, se'l va dur a la boca però es va veure obligat a tornar-lo al paquet perquè no trobava l'encenedor enlloc i li feia mandra tot d'un plegat aixecar-se i començar a regirar calaixos.

Amable Repòs va pensar que aquella situació per força li canviaria d'una manera o altra la vida. Resolut, va aixecar-se i va sortir del pis. Mentre esperava que l'ascensor s'aturés al replà va veure que la veïna del costat treia el nas per la porta. La senyora Prudència Argentina, que gastava un cabell eminentment gris, li deia tota esverada i sense deixar veure res més que la seva prudent nàpia que home de Déu però on va, que no ho ha sentit a les notícies que ens n'anem a prendre vent en qüestió de dies, ànima de càntir? Amable Repòs, sense gosar pronunciar una paraula més alta que una altra, li responia que sí senyora, ja ho he vist, només surto a buscar un encenedor (va mentir) que la dona de fer feines m'ha esbarriat vés a saber on. A continució, i sense fer fressa, el nas de la senyora prudència va desaparèixer de l'escletxa de la porta per entaforar-se de nou al pis.

Al carrer la gent semblava atribolada; tothom anava amunt i avall, amb presses, amb empentes. Els cotxes provaven de circular enmig d'una serenata desgavellada de botzines de variats tons. Els autobusos, amb tot, no dubtaven ni un segon a enfilar-se a les voravies i astuts, s'estalviaven així els taps circulatoris que havien format la resta de vehicles. Les criatures bramaven i les mares, decidies, els propinaven sorollosos mastegots a falta de botons per poder-los desactivar per uns instants. Els homes i les dones que es dirigien a les oficines havien perdut el discerniment i amb la roba desmarxada corrien com l'atleta més veloç del món. Corrien, però s'havien de resignar a veure com homes i dones grans els avançaven sorprenentment en la cursa cap enlloc després de desfer-se de crosses i bastons que justificaven la seva aparent invalidesa. Amable Repòs va furgar el paquet de tabac de l'infern de l'americana i en va treure un cigarret per dur-se'l a la boca, però a l'acte va recordar que en sortir de casa no s'havia entretingut a remenar calaixos per trobar l'encenedor i, esclar, va haver de tornar a introduir el cigarret dins del paquet.

Amable Repòs va entrar a l'oficina d'una agència de viatges on els treballadors miraven de controlar els tràfecs que generaven trenta o quaranta persones que cridaven i exigien alhora que se'ls facilités un viatge a l'atra punta de món com si això els hagués de deslliurar de la mort immediata. Amable Repòs va aconseguir obrir-se pas fins a arribar a la taula d'un dels treballadors de l'agència que no tenia prou orelles per atendre tots els auriculars que li reclamaven l'atenció. Es va girar de cara al públic tot enfilant-se damunt la taula i, amb la diplomàcia que el seu nom i cognom li proporcionaven, va raonar que senyors, que no ho veieu que que no serveix de res anar-se'n com més lluny millor. Quan es produeixi el xoc, la deflagració també arribarà allà on sigueu! Jo de vosaltres, honestament, no em mouria de casa i en tot cas em compraria un bon paraigua per esmorteir el cop, penseu que ara se'n fan de molt resistents. I amb un cara d'estupefacció extraordinària que va durar uns trenta segons, els clients de l'agència van girar cua decidits i van sortir per on havien entrat. Amable Repòs, satisfet de la seva obra, va baixar de la taula, va treure's un mocador de la butxaca i va netejar curosament la brutícia que havien deixat les sabates damunt de l'escriptori de l'home de l'agència. A continuació s'hi va encarar i li va demanar que veurà, acabo de sentir la tràgica notícia de l'impacte del famós meteorit contra el nostre planeta i esclar, com que ens queden escassos dies de vida, he pensat que ara és hora de fer a cuita-corrents tot allò que no he pogut fer en els últims deu anys. M'agradaria emprendre un viatge arreu del món, viatjar pels indrets més recòndids i no escatimar de veure cap dels paratges més macos i inexplorats del planeta. En un moment, l'home de l'agència li va facilitar una volta al món en una setmana a un preu mòdic que ni Phileas Fogg hauria somiat. Amable Repòs va sortir satisfet de l'agència i per celebrar l'èxit va remenar els budells de l'americana en cerca del paquet de tabac. En va treure un cigarret, se'l va dur a la boca però en qüestió de segons va recordar que, renoi, de l'encenedor aquell dia no se'n cantava ni gall ni gallina i per comptes de demanar foc al primer passavolant (mai millor dit), va tornar a entaforar el cigarret a l'interior del paquet.

En una setmana justa va recórrer la pràctica totalitat dels cinc continents, va menjar i beure tot allò mengívol i bevívol, va llegir els clàssics de la literatura universal que li faltaven de llegir, va assistir a tota mena de concerts i espectacles arreu del planeta, va conèixer gent de tota mena, classe i condició i va tenir contacte carnal amb tota mena d'homes i de dones.

De tornada a Barcelona, el dia mateix del tràgic desenllaç, va fer un darrer àpat ara però frugal (no es tractava com pot comprendre el lector d'anar-se'n a l'altre barri amb la panxa plena!) i va dirigir-se just al mig d'una Plaça de Catalunya completament deserta. La calor era asfixiant i d'allí estant se sentia a l'horitzó ataronjat un bruel eixordador que inutilitzava totalment l'aparell auditiu. Al cap de mitja hora Amable Repòs jeia a terra envoltat de cadàvers de colom però encara va ser a temps d'allargar el braç a l'americana que tenia al costat i treure el paquet de tabac. Just en el moment en què es duia el cigarret a la boca, la deflagració provocada pel meteorit va donar-li foc molt gentilment.

SOLFES I SONSÒNIES

Mireu que m'agrada el futbol, admetem-ho, va. I mireu que m'agrada la música (de diverses menes i tendències; aquells que teniu la paciència d'anar-me llegint els escrits ja ho sabeu) però renoi, aquest mundial i la música que sentiu als estadis fa perdre la paciència al més sant! I és que no hi ha ni un sol aficionat que entri al camp sense una "vuvuzela" a la mà. Aquesta mena de trompes de fabricació xinesa s'assemblen força a una altra mena de trompes que als anys vuitanta podíeu trobar al camp del Barça embocades per un musicastre que, expressament, es deidicava a ben eixordar-vos quan no es recordava de la mare de l'àrbitre. Doncs bé, en aquella època el fet de tenir un aital energumen bufant-vos el clatell i tot tocant-vos allò que sí que sonava (cony, com sonava!) era diguem que suportable. Al mundial, la convivència auditiva ha passat a la història amb la sonònia que emeten més de cinquanta mil vuvuzeles solfejant a l'unísson sense descans. Ja m'imagino que cada aficionat no bufa permanentment aquest instrument (li caldrien uns pulmons de cavall!) però si n'hi ha un que comença a defallir no cal que pateixi que pot estar segur que trobarà un relleu amatent disposat a acabar-li la serenata. I és que és tan fort l'esbramec que produeixen aquestes trompes que pateixo que un dia o altre arribin a esbotzar la barrera del so (si mireu un partit a la televisió veureu que aquesta sonsònia ultrapassa el filtre que hi deu haver entre el so que se sent al camp i el que ens arriba a través del televisor; de manera que, si no teniu cap mena de disminució auditiva i teniu el volum de l'aparell a una mida estàndard, ja us asseguro que us ben mataran el cuc de l'orella!). Evidentment no estic dient que no hi hagi d'haver música, animació i fins i tot crits i soroll en un partit de futbol però renoi, entre poc i massa! Tinc entès que en alguns dels estadis sud-africans ja han prohibit l'entrada de les vuvuzeles (bé, tampoc cal requisar-les totes). Recordo que l'any 92 vaig assistir a un partit d'handbol al pavelló de Granollers, jugaven Espanya i Egipte (m'hi havien convidat; ja em direu, Espanya-Egipte; no podia animar gaire fort als egipcis, la majoria del públic animava "la roja"). Doncs bé, en un sector del recinte uns senyors egipcis animaven al seu equip amb aplaudiments perfectament ritmats i amb xiulets d'àrbitre; posaven tanta dedicació en l'art de xiular que els responsables del pavelló van haver de demanar pels altaveus als aficionats egipcis que aturessin la seva activitatperquè els jugadors podien confondre aquell so amb el de l'autèntic xiulet de l'àrbitre. Desconec si a Sud-àfrica també es farà un advertiment a través dels altaveus (convindria, certament) ara que, l'excusa de la possible confusió amb el xiulet de l'àrbitre aquí és del tot absurda a menys que un dia, un col·legiat qualsevol opti per treure's de sota la faixa una vuvuzela després de veure que un jugador que ha expulsat es nega a sortir del camp i me li bufi a aquest a cau d'orella l'himne del país al qual pertany.

COMPROMISOS

Dilluns, el discurs de Jaume Cabré en rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes em va omplir d'alegria.

Divendres, la mort de José Saramago em va omplir de pena. Els escriptors compromesos amb la literatura són, per extensió, persones compreses amb la vida"

"Veritat i compromís"; Eva Piquer. Publicat al diari "Avui" el dia 21 de juny de 2010

Aquestes són les paraules que encapçalen l'article d'avui d'Eva Piquer a la contraportada de l'"Avui". És ben veritat. La literatura i aquells que ens en servim (o bé creant-la o bé difonent-la) tenim un compromís amb la vida i mirem a través de les paraules d'injectar-ne als cervells necessitats o als cervells que ja en tenen però que en volen més. "Escriure llibres no és com arreglar aixetes. Els llibres són paraules i idees amb un poder transformador" diu Piquer al seu article tot tenint en compte les paraules del mestre Jaume Cabré al discurs que va pronunciar després d'haver-li estat concedit dilluns passat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (http://www.youtube.com/watch?v=n8K6LkNTNAI). I sí, els llibres transformen; només cal haver gosat un cop haver-ne obert un i haver-se predisposat a gaudir-ne per quedar indefectiblement atrapat dins del seu poder transportador. Això no vol dir que tots els llibres aconsegueixin aquest efecte òbviament i és per això que convé saber triar (tot i que no sempre és fàcil, us calen essencilment bons amics que hi lluquin!).

Sovint ens queixem que la nostra societat és poc lectora o que sí que n'és però que essencialent es dedica a cruspir-se volumots com lloses de fàcil digestió. Però és que el problema no és pas del lector ras (aquests termes es confonen massa sovint) sinó dels autors, dels editors, dels professors, que, massa sovint no venem prou bé el producte. Se'ns restringeix la llibertat de poder oferir al públic "poc lector" textos amb qualitat literària; sembla que per por que aquest públic "poc lector" no entengui els textos proposats i que els trobi feixucs, intrincats i avorrits. Gran error, immens error, colossal error! Cal proposar textos en què el lector s'hi hagi d'esforçar mínimament perquè d'entrada ens és impossible de saber com reaccionarà (pot ser que allò que li feu llegir l'apassioni!)! Per molta gent, la dificultat a nivell lèxic, semàntic, temàtic que pot amagar un text és a vegades un estímul i un repte. Cal doncs provar, proposar i vendre; el compromís de l'autor és el primer que cal tenir en ment perquè és ell el principal encarregat de distreure el lector (les paraules són seves) i aquest escriptor és l'encarregat de passar aquest compromís al crític o al professor que h de mirar de convèncer també amb la paraula (escrita o dita).

I amb aquest compromís hi va estretament lligat el respecte: el de l'autor és primordial; ha de bastir un text del qual sap que serà llegit per algú, un algú que dedica uns minuts, unes hores, uns dies a intentar desxifrar-ne el contingut. Per tant, l'autor no pot fer perdre el temps al lector. Com molt bé ha dit Jaume Cabré en els seus assajos sobre el procés de l'escriptura, l'autor en posar-se a escriure només ha de redactar allò més imprescindible per a la trama de la novel·la posem per cas; no pot escriure ni un mot de més que no faci una funció necessària per a la bona comprensió del text. I en segon lloc, se li ha d'exigir respecte al crític envers el lector (un respecte semblant al que ha de posar en pràctica l'autor) perquè també aquest gastarà part del seu temps i part del temps d'aquell que el llegeix en intentar convèncer aquest segon que, el llibre que recomana (o no) pot trastocar-li els esquemes. I per últim cal apuntar el respecte per part del professor que, amb l'oralitat dels mots té al davant un auditori que l'escolta, que voluntàriament assisteix a les seves classes i que per la raó que sigui vol que ser informat i vol aprendre; altrament podria ser a la platja a l'estiu o fent una xocolata amb xurros a l'hivern sense la nosa de tenir un llibre a les mans del qual probablement pensa que pesa massa i que conté massa lletra; un error de procediment, que, com deia, no és pas seu.

COUP DE FOUDRE

Fa temps que la veus a la cafeteria on vas a esmorzar el diumenge. Sola, sempre sola; com tu. Va a la barra. Té un accent especial. Francesa. O almenys francòfona (tens l'orella prou entrenada per saber-ho. S'asseu i espera que la serveixin. Sol anar cofada amb una gorra militar de color verdós, una gorra que li tapa els cabells castanys tallats a la garçon. En asseure's se la treu i allibera els cabells que, en incidir-hi la llum sembla que siguin més clars del que et pensaves d'entrada. Treu un diari escrit en francès, un llibre (una edició de butxaca), un llibre d'exercicis i un llapis. Li porten un cafè amb llet (sol demanar sempre el mateix). Desplega el diari i llegeix amb molta concentració els primers articles. De cop, en detecta un que li crida molt l'atenció i, com que el diari és més aviat de format ample, decideix fer-ne un parell de plecs amb una traça sorprenent que fa que a l'acte tingui a la mà en un petit requadre només aquell text que li interessa: el text esporgat de noses (esqueles, promocions de llibres i devedés o fotografies de futbolistes que, mig nus, anuncien colònies). De cop, la intensitat amb què llegia l'article s'esvaeix i ataca el llibre d'exercicis, llapis en mà. Quina mena d'exercicis deu fer? si és francesa, o belga, o canadenca i la veus sovint al bar, deu ser perquè té previst ser a Barcelona una temporada i molt probablement deu voler reforçar l'idioma (penses que probablement vol saber una mica de català. Has de rectificar a l'acte: què coi català! que no ho saps que aquests francesos sempre -o gairebé sempre aprenen el castellà primer! Quantes baralles no hi has hagut de tenir!- i un cop més has de desenganyar-te i pensar que això del català continua sent per ells un patois. Penses que li'n podries ensenyar tu de català, però és que no la coneixes de res! i quedaria tan malament que ara, sense solta ni volta t'hi acostessis i li diguessis que excusez-moi, je ne te connais pas mais j'aimerais te raconter qu'il existe une autre langue en Barcelone et qu'on l'appele "catalan". I ara! quina vergonya! Doncs bé, continues pendent del llibre d'exercicis. Veus que, al marge d'una de les pàgines hi diu corrigées, és a dir, correccions (mira-la, penses, no se'n pot estar de guipar les soluccions la punyetera!) i, a l'acte allargues una mica més el coll tot procurant que no s'assebenti que l'espies i... sorpresa! estudia xinès!!! (molt propi d'un francès fashion com ella; o d'una bobo -bourgeoise bohème- que diuen per allà dalt). Això fa que encara en quedis més encisat. Després et concentres en el seu cos, no ho pots evitar; és massa bonica. Té una pell blanca, jove, ben tibada i amb un toc rosat que li difumina les galtes. De tant en tant aixeca el cap i els ulls, blaus, enmig del serrell t'evoquen en ella una mescla d'indefensió i de rebel·lia al mateix temps. Et concentres ara en el coll encorbat en la justa mesura, sembla afaiçonat a cop de cisell (és d'una bellesa hel·lènica!); i què dir-ne del cos? Perfectament equilibrat, d'una esveltesa també escultòrica; una silueta perfecta en la qual tot hi té l'escaient proporció.

Finalment penses que s'adonarà que la mires massa i que si això passa et clavarà un estirabot que farà que t'entri tremolor de cames i que et quedis sense respiració. Decideixes pagar i marxar.

El següent diumenge no apareix a la cafeteria i quan tu en surts, capcot, la veus venir en bicicleta. T'atures un moment i simules una trucada de mòbil. Ella aparca la bicicleta uns metres més enllà d'on ets però, tot i ser-ne una mica lluny, veus com a la mà dreta hi du un cigarret de picadura (o un porro?). En fa una darrera xuclada i el llença al sot d'un arbre. A continuació es treu la gorra i la introdueix en un cistell d'espart que du mig fermat al darrere de la bicicleta. Entra a la cafeteria, cistell en braç. Però tu ja has n'has sortit i, evidentment, no hi tornaràs a entrar.

Diumenge següent arribes molt d'hora, quan encara el local no és obert. Ja fa estona que despunta el sol, un sol de juny que comença a escalfar-vos suaument la pell. Ella també ha arribat massa d'hora i s'està asseguda en un banc de la plaça torrant-se amb els ulls tancats (sense treure's la gorra, esclar). Decideixes passar de llarg i fer una volta abans que obrin la cafeteria. A mig matí hi tornes. Ella ja ocupa una taula però no està sola (avui no), l'acompanya una dona d'uns cinquanta anys (la seva mare?). T'asseus discretament a la taula del costat. El cambrer els serveix i els pregunta si fumen: la dona sembla no entendre'l i la noia respon que no, que no fumen. Pares l'orella i et dediques a escorniflar-ne la conversa (és a dir a tafanejar allò que diuen); t'hi has d'esforçar un xic perquè parlen amb un volum de decibels mínim (són franceses, seguríssim, ara sí!) però encara pots capir (amb el poc francès que saps) que parlen de com n'és de dolent el tabac (mentre ho diuen et mires la mà i el cendrer alternativament i confirmes que el que tens als dits és el segon cigarret que fas). Quan marxes del local la noia s'ajup per agafar algun objecte de dins la bossa. Ha acotat tant el cap i el cos que no pots passar pel passadís que du cap a la sortida; li diries en francès que excusez-moi perquè et deixi passar; però abans que ho facis ella et diu en castellà que ay perdona, lo siento i torna cos i cap a la posició inicial. Un cop al carrer, penses que li has de dir alguna cosa, que la noia de la gorra fa mesos que és per tu un coup de foudre i que ho has explicat als companys de feina i que es fan un tip de riure. Li diries també que ets professor de català i que si li interessa li pots facilitar infomació sobre cursos, li diries que saps una micona de francès i que necessites parlar-lo, que de gramàtica te'n surts però que no pots fer vida, evidentment, en aquest idioma i que si li interessaria fer un intercanvi. Li diries també que t'apassiona la literatura i que t'encanta la nouvelle vague i Brassens i Brel i Léo Ferré. Però per tot això cal que un dia o un altre et llencis a la piscina i et decideixis a dirigir-li la paraula. I totes les estratègies et semblen forçades perquè hi hauria d'haver un motiu clar per iniciar un acostament, penses. Hi ha qui et diu que sense que se n'adoni li paguis el cafè (oh que carrincló!), hi ha qui diu que li diguis directament tot això del català, del francès i altres. Però tu continues confiant en una tercera solució: la casualitat. Penses que un dia pots anar a la cafeteria amb un llibre de Sartre o de Proust, o de Queneau sota el braç i que, com aquell que no vol la cosa, el pots deixar a la taula del cantó que estigui més a prop dels seus ulls. I confies en què ella et digui que est-ce que tu lises Proust ? Oh, je l'aime beaucoup ! Je l'ai lu en entière !

Però per tot això, cal que un dia o altre gosis fer el primer pas.

Mentrestant només pots recrear-te escoltant aquesta peça de Brassens dedicada a les dones que no coneixem i que estimem.

http://www.youtube.com/watch?v=l4Q7urIVYAE